dimecres, 30 de març de 2011

Carreteres de Bolivia

La primera experiència va ser de Uyuni a La Paz, quan anàvem a buscar la maleta. El trajecte era de nit, de les 8 del vespre a les 8 del matí. Resulta que havia plogut molt i ja ens van avisar que havien hagut de canviar el trajecte i que arribaríem més tard, cap problema, si no fos perquè a les dues de la nit ens van fer baixar del bus i ens van fer travessar uns 50 metres a peu amb l’aigua fins els tormells. Allà no es veia carretera per enlloc, només un camió encallat amb fang fins a mitja roda, un bus que feia intens fracasats de sortir, i on els passatgers ja els havien recollit en un altre bus per una altre banda, i el nostre bus, que ens va fer saltar d’emoció quan va donar gas i va començar a travessar camp a través amb èxit!! Quina sort, amb els peus molls i una mica de fred vam poder arribar a La Paz. Val a dir que era de nit i no podíem veure el camí per on passavem, però els sotracs i el soroll d’aigua xocant a les rodes ens feia flipar una mica.

La segona experiència va ser de Sucre a la Santa Cruz, també en un bus de nit, de 6 de la tarda a 9 del matí, tots els busos van sortir cap a Santa Cruz menys el nostre, que al cap d’una hora es va presentar, bus i conductor, ell brut de dalt a baix, explicant a un confident que s'havia espatllat el canvi, era el bus més cutre de tota l’estació, però vam tenir sort, a un 50 km, un dels busos “modernillos” (de tercera o quarta mà) que havia sortit avanç havia tingut pana. De totes maneres va ser una nit de ”xiste”, la carretera no tenia cap tros sense bams, impossible dormir!!! Crec que vaig baixar del bus amb mal a les cervicals de tant botar!!!

La tercera i la millor: La Paz-Rurrenabaque, i per si no n’haviem tingut prou, Rurrenabaque-La Paz (ens agraden les emocions fortes). Primer de tot dir que aquesta és la carretera de la mort!! L’AUTÈNTICA!! Temps estimat 18 hores, temps real, 24 d’anada i 42 de tornada. Millor unes imatges...

Viatge d'anada:Negreta

Primer de tot, dir que en època de pluges són comunes les esllavissades a la carretera. I justament, aquest any es veu que està plovent molt.

A les quatre hores de camí ens trobem la primera esllavisada, per sort en aquesta les màquines ja hi estaven treballant, vem esperar-nos una horeta.

I què passa quan et trobes un camió de cara?

Foto 1 de 6: La carretera medeix 5 metres aproximadament
(aquest és el bus que portem a darrera)

Foto 2 de 6: Ens trobem un camió, s'aparta, però no és suficient.

Val a dir, que en els trams perillosos, la circulació és contrària a l'habitual, així els conductors veuen millor el cantó on hi ha el marge ( i quin marge!!).

Foto 3 de 6: Si no podem passar, ens apartem perquè passi el camió,
i es bus de darrera també.

Foto 4 de 6: i molt ben apartats... al límit.

Foto 5 de 6: Imatge des de la finestra del bus,
estem molt a prop del marge.

Foto 6 de 6: finalment el camió pot passar (encara que no ho sembli va passar)
i nosaltres continuar.

Aquesta maniobra és de lo més habitual durant el trajecte, a la poca estona de camí ja hi estàvem totalment acostumats (animals de costums... ja ho poden ben dir).

I què passa quan les esllavisades són a la nit? dons que les màquines no treballen, i la carretera és comberteix en... no ser, mai havia vist res semblant.

Camions estirant-se uns als altres

La tornada

El bus sortia a les 11 del matí, i sabíem perfectament que hi havia retards per les esllavissades. Tots esperàvem quedarnos parats en un "derrumbe", contàvem les hores on ens l'haviem trobat de pujada per saber més o menys a quina hora ens parariem a la baixada, vam contar que seria cap a les 9 del vespre, i potser ja eren les 10 o les 11 que simplement vem parar, i el conductor ens va anunciar que allà pasavem la nit, que la matí ja es veuria.

Al matí vam continuar fins que vam poder adalantant els camions que ens deixaven pas fins que no vam poder més, teniem una trentena de camions abans de topar-nos amb un "derrumbe" important, i vam anar a donar un cop d'ull, per sort, hi havia una màquina que ja hi treballava.

Màquina apartant fang i terra per donar pas

Cua de camions

Normalment, els camions donen pas a les flotes (els autocars) perquè passin primer, fins que no va ser així, els camioners, que viatgen amb tota la familia, van començar a queixar-se, a dir que tots o cap, que ells arreglaven el camí per poder passar i s'anaprofitaven les flotes, i justament, un camió frigorific que uns metres abans ens havia ajudat a sortir d'un mal pas (estirant-nos amb un cable d'acer), ara ens l'havia barrat.

video

Discussió entre conductors

Es decideix que passem tots, per l'ordre en què s'ha arribat, i que tots ens posarem a arreglar el camí, homes, dones, nens i turistes, posant pedres als llocs on es queden els camions enganxats. Tenim un punt a favor, tenen preferència els camions que pugen, i aquesta vegada, el canvi de resant està a favor nostre. La màquina està uns metres més amunt treballant, nosaltres "empadrarem" la part de baix.

Treballant per arreglar el camí

Després de 5 hores la cosa comença a pintar millor, els primers camions intentaran passar amb l'ajuda de tots. Ah, i val a dir que no va pas faltar ni menjar ni refrescs, els més espavilats dels pobles del voltant pujaven amb tot de provisions, a més d'algun que altre camió carregat de fruita...

video
Intent de pas d'un dels camions


"El ingeniero" encarregat de l'obra ( tots en sabien més que ell!)

La cosa casi ja estava, tots els camions, amb més o menys dificultats anaven passant... i finalment, va passar "la flota"!!

video
La flota, per fi!!

Bé, ara ja només quedaven 12 hores més de trajecte, una nit més a l'autocar!!! (trampejant alguna que altre esllavissada menor).

dissabte, 26 de març de 2011

Entrada a la Selva

Després de passar tot un peripé a la carretera, arribem a Rurrenabaque, petit poble turístic ple d’agències que et proporcionen Tours a la Pampa i a la Selva.

Rurre viu del turisme, i les comunitats dels voltants viuen de portar els aliments i artesanies al poble, carreguen les barques de plàtans, taronges i fruites tropicals que no en sabem el nom. També té hi ha ramaderia, i les comunitats del parc també reben diners de les taxes que els turistes paguen per entrar-hi.

Hi ha poques comunitats tradicionals dins la selva, la majoria ja tenen electricitat i alguns ja s’han pogut comprar una moto per anar i venir.

Dura és la vida en un clima tropical

Embarcacions típiques del riu Beni

Escollim el tour de la selva, i escollim bé. De moment coincidim en què és lo més impressionant que em vist fins ara, i recomanem a qui li agradi la flora i la fauna faci una visita d’uns dies al parc nacional Madidi!!! A més a més, els preus són molt econòmics, hem pagat 40€ cada un per passar dos dies impressionants amb tots els gastos coberts. Però es recomana fer una estada de 5 dies mínim.

El parc nacional Madidi és un parc protegit, i una joia. Té unes 1.900ha, 183 espècies de mamífers, 917 especies d’aus, 180 espècies de rèptils, 172 sp d’amfibis, 200 sp de peixos, 126 sp de ratpenats i 1875 sp vegetals. No ens va donar temps de veura-ho tot, i ens agradaria tornar-hi, bé, creiem que hi tornarem algun dia.

Nosaltres vam entrar a través del riu Beni i el Tuchi, per un lloc que es diu El Bala, en total unes 4 hores riu amunt. L’agencia disposava d’unes magnifiques instal·lacions dins del parc, on vàrem menjar i dormir molt i molt bé.

Cabanyes dins la selva

Vàrem poder veure: llúdrigues, tapibores, chanchos (porcs salvatges), monos (els grocs i els capuxins), aranyes, papallones, formigues de tots colors i tamanys, tortugues, un caiman, petjades de lapir, de guepard, de gat salvatge, de gos de selva, etc...

Llúdriga assecant-se al sol

Granota camuflada entre les fulles seques

Taràntula sortint del seu cau

Tortuga al mig del camí

Papallona amb el número 80

Petjades de guepard de dos dies abans, impressionant!!

(les de puma són més grans i amb els dits més rodons)


Vàrem conèixer un munt de plantes medicinals, pel reuma, per l'anèmia, lianes amb aigua a dins, arbres que feien olor d’all, palmeres amb sexe, plantes amb olor a taronja, plantes amb venes cicatritzants, etc...

Bevent aigua de liana

Liana gegant en arbre gegant

Palmera home

La llàstima va ser als dos dies marxar d'aquell indret, no varem parar d'aprendre coses, va ser un petit incís de com és la vida a la selva.

Tornada amb barca pel riu fins a Rurrenabaque

La muntanya de l'esquerra delimita la sortida del Parc Natural de Madidi.

Ah, i val a dir que el nom del parc li va donar una formiga.

dimecres, 23 de març de 2011

Amb ganes de veure la selva

Volem veure selva, i des de la chiquitània no ens ha set possible, ens recomanen visitar el parc Madidi, on hi ha varies agències turístiques que ens poden oferir els serveis, dons anem cap allà, el trajecte el fem en bus, encara no em desistit de moura’ns per aquestes carreteres. Perquè us feu uns idea seria com decidir anar de Cádiz a Cadaqués fent una parada a Madrid per descansar, però per carreteres comarcals i SENSE ASFLATAR!!!

Tenim parada obligada a La Paz, on aprofitem per veure la pel·lícula rodada a Bolivia de También la Llúvia... molt recomanable.

dimarts, 22 de març de 2011

La gran Chiquitània

La Chiquitània és la zona més orinetal i amazònica de Bolivia, és on els missioners jesuïtes van formar les seves colònies, esglésies, escoles i demés. Es conegut per les seva escola en talla de fusta.

Perquè els jesuïtes la van anomenar la Chiquitània? Doncs els indigines que vivien a la selva eren en general molt baixets, i sels va anomenar chiquitanos. Crec que en Tim Barton és va inspirar en ells quan va fer la peli de la fabrica de chocolate!!

Lo més típic de la zona més fer la ruta dels jesuïtes, però per estalviar temps i diners em reduït la ruta a visitar Consepción i Sant Xavier, en honor en Pons!!

Esglesia de Consepción

A Consepción lloguem una moto i descobrim l'entorn i algunes comunitats.

Escola i esglesia de la comunitat de San Miguel

Nens de l'escola de San Miguel celebrant el dia del pare.

Casa comunitat San Miguel

Casa comunitat Santa Rita.

Detall del taulell a l'estació de Busos de Santa Cruz.

Dona tranquil.litat, o no.

dissabte, 19 de març de 2011

El bosc de les falgueres gegants

El parc nacional Amboró és famós pels seus 4 climes: "llungueño, montañoso, húmedo y nublado" i per la presència de les falgueres gegants. Hi ha unes 4 entrades diferents al parc, nosaltres vam contractar un guia, en Gerónimo, i vam fer una ruta d'un dia.






dijous, 17 de març de 2011

Samaipata

Samaipata és un poble tranquil, turístic i amb un clima genial!! Està situat entre Sucre i Santa Cruz. Es diu que és el lloc amb menys alçada on van arribar els Inques, ja que més avall feia massa calor i els hi picaven els mosquits.

Aquí aprofitem per visitar un fort que era un centre espiritual on es reunien diferents comunitats, i on també hi feien vida, vindria a ser un mini Machu Pichu (val a dir que vam fer la ruta sense guia i no ens vam enterar de gaire).

Fort de Samaipata
Consisteix en un gran bloc de predra esculpit amb un munt de significats

Taxi, et porta i et torna del fort per 50 bolivians, ningú veu res estrany?

Ah, per si no ho haviem dit avans, la moneda de Boliva són els bolivians, un nom molt original ...

diumenge, 13 de març de 2011

Pels voltans de Sucre: Chaunaca - Potolo

L’entorn de Sucre té molt per descobrir i nombroses agencies de turisme ofereixen tours per coneixe’l. Ara bé tots bastants cars.

Ens informem bé i decidim anar pel nostre conte utilitzant el transport públic de la zona, que consisteix bàsicament en moure’s amb camió o si hi ha sort en una “pick up” o camioneta. Així doncs anem fins la sortida de Sucre en bus de línia i pugem al primer camió que passa. A aquest no va fins a Chalaquita, on comença el camí Inca, sino que ens deixa a Punilla, després de compartir el viatge amb camperols que venen carregats de fer les compres. D'aquí agafarem un segon camió fins a Chalaquita, on comencem el recorregut d’uns 6 km pel camí Inca que ens durà fins a Chaunaca.

Camió, transport públic de la zona

Punilla, aquí baixem d'un camió per agafar-ne un altre cap a Chacatilla

Deixem l'ermita de Chacatilla a darrera i comencem a caminar pel camí prehispànic.
Estem sols al mig del no res.

Camí prehispànic, 4 hores entre paissatges impressionants.

Arrivem a Chaunaca, l'oficina de turisme està tancada, però una hostalera ens informa de l'estat dels camins.

Teniem la intenció de continuar el viatge fins a Maragua amb algun tipus de vehicle, aquí la gent que té cotxe o similar està acostumada de fer de transport públic, i després de fer nit a Maragua continuar fins a Quila-Quila i tornar a Sucre, però amb les pluges el riu va alt i no hi ha transport, improvisem davant l'opció de caminar 6 hores més, i li demanem al metge del poble que ens porti fins a Potolo.

Plaça de Chaunaca, en Xevi es comprarà una moto quan tornem!!


Potolo és un població rural d'uns 500 habitans, per sort hi ha un hostal i una fonda. Aquí hi predomina la cultura Jalq'a.

Potolo

Potolo, cultura Jalq'a entre Quechuas.

Potolo, parella Jalq'a.

Vam fer nit a Potolo, i pel matí vem anar a busca un camió que ens portés de tornada a Sucre. Va pasar un camió a les 9, ple a vessar, un altre a les 10, encara més ple, i dos més fins a les 11, on encara que haguessin parat no hi hauriem pujat per no patir asfixia. El resultat era que no hi havia més camions, ara només quedava esperar que algun particular ens volgués portar.

Potolo, esperant un camió...

Després de 4 hores, una pick up ens va carregar a tots els que ens haviem quedat a la plaça esperant, vem tornar bé a Sucre.

dilluns, 7 de març de 2011

Pels Voltans de Sucre: Tarabuco

A dues hores i mitja de Sucre hi ha Tarabuco, famós per el seu mercat dels diumenges. Allà s’hi reuneixen els habitants de la zona rural de la regió per fer les seves compres i vendre els seus productes, artesania i aliments.






La gent arriba dels voltans i els mètodes de transport són variats, el camió, la camioneta, però el més comú és el burro, que el deixen que descansi a les afores del poble, lligat a una mata.




El mercat és interessant per la varietat ètnica que s’hi troba, realment molt fotogènic.