Sucre

Sucre, la ciutat blanca. Capital de Bolívia, tranquil·la, amb bona gent, i tot els serveis que un turista pot desitjar. A part del Carnabal, també es poden fer tours per visitar els voltants, nosaltres ho intentarem de fer sense pagar cap “tour”. Com a activitats hi ha escalada, trekking pel camí inca i possibilitat de visitar el parc cretàcic, característic per la presència de petjades de dinosaure. També hi ha excel·lents mercats.

Esglèsia de San Francisco 

Petjades  de dinosaure

Mercat de Sucre, zona comercial

Mercat de Sucre, zona de petits restaurants

A Sucre: Carnaval....

Aquí a Sucre el carnaval dura 4 dies. La tradició és fer ofrenes a la PACHAMAMA (la terra) pel negoci que un té, per la família, pels diners, la salut i la bona sort en general, es cremen ofrenes i avanç de veure la chicha (licor tradicional) es deixa caure un raig a terra en honor a la mare naturalesa.

Primer dia de carnaval, desfilada de disfresses.

Però el què es viu en més intensitat són les guerres de globus d’aigua durant quatre dies, matí, tarda i nit, i si diem guerra és poc, és un bombardeig constant de globus d’aigua per totes bandes, on hi participa tothom i de totes les edats, i per descomptat, sembla que encara els hi agradi més mullar el personal si aquests són turistes.

Venta de globus, a 1 boliviano la bossa. Pressents a cada pasa pels carrers de Sucre.

Em de reconèixer que el primer dia ens va fer molta gràcia, però us prometo que el tercer dia ens feia molta mandra sortir de l’hostal, perquè encara no havies passat del portal ja havies rebut de 2 a 3 globus, i no exagero.

En un moment de treva

En un dels moments de guerra

Els “Sucreños” s’organitzen en colles, i cada colla lloga una banda (una xaranga), i fan les seves rues independents pel poble, sense llei ni ordre, tot bevent “Leche de tigre” (licor de llet, vodka, sucre i canyella, molt bó!!) i mullant-se. Podien haver-hi unes 20 xarangues, totes tocant la mateixa cançó i sense parar de ballar pels carrers durant els 4 dies!!

Rua popular per Sucre

Les mines de Potosí

La ciutat de Potosi no existiria si no existís el Cerro Rico, una muntanya d’origen volcànic que amaga al seu interior minerals preuats com la plata i el plom.

Cerro Rico

El descobriment dels minerals a l’any 1545 va comportar la creació de la ciutat i de la mina que explota la muntanya.

Els espanyols van posar els indígenes a treballar la mina i per tal de tenir-los controlats mentre treballaven els van imposar el “diablo” com un ésser suprem de dins la mina a qui tenien de témer si no treballaven lo suficient.

Els miners feien ofrenes al “diabló” per tal que no els castigués ni els controlés; però de les ofrenes que feien (fulles de coca, tabac, menjar, alcohol...) el resultat va ser que la mina els va donar més plata. Així el “diablo”, també conegut pels indígenes com a “Tio”, va passar a ser bó.

Des de aleshores tots els miners fan ofrenes al “Tio” donant-li gràcies per els minerals que els deixa treure de la muntanya i per protegir-los de la mort i de l'infern.

"el Tio"

I com a curiositat, perquè es va anomerar Tio? dons perquè pels indigines era el Déu de dins de la mina, però resulta que els quechuas no tenen la fonètica de la [d] i per tant ho van pronunciar com a [t], passant de Dios a Tios i a Tio.

Actualment, gran part de la plata s’ha acabat però segueixen treguent altres minerals. Més de 15.000 miners viuen de la mina.

La muntanya és de l’estat però ells treballen en cooperativa, cada un explota la seva zona i ven el seu mineral a la refineria, guanyen en funció del les tones que treuen i la riquesa del mineral. Si un miner té sort i troba una bona veta pot arribar a fer-se ric.

Exterior de la mina amb els sacs de minerals per a portar a la refineria

Visitar la mina, degudament equipats, i conèixer aquesta realitat és una bona manera d’agafar consciència de la duresa de les condicions en què treballen els homes. Endinsar-nos per dues hores a la mina principal situada a més de 4300m, veure com treballen, visitar l’estàtua del “Tió”, convidar els miners a refresc i conversar amb ells per una estona és una gran experiència.

Els miners conviuen bé amb el turistes que visiten la mina, ja que les companyies turístiques els paguen una taxa per visitar-los i a més a més, avanç de pujar ens aconsellen comprar refrescs i fulles de coca per a regalar-els-hi, on ells les accepten de molt bon agrat i fins hi tot s'interesen per la procedència i l'estil de vida del turista.

Ens han recomanat el documental “la mina del diabló” del any 2005, que profunditza en aquest tema.

La motxilla

Siiiiiii!!!

Després de 9 dies i quan ja estàvem tramitant la denuncia de la companyia aèria a la FUERZA ESPECIAL DE LUCHA CONTRA EL CRIMEN va arribar la motxilla! Tot el què vem tenir de fer va ser: anar a les oficines centrals de LAN a La Paz quatre vegades, anar a perseguir el personal de LAN a l’aeroport més de tres dies, anar a l’ambaixada Espanyola per assessorar-nos i fer pressió, trucar dia si i dia també per telèfon a la companyia i fins hi tot començar a tramitar la denuncia.

Tants dies amb la mateixa roba pot semblar difícil però, amb el que portava posat i comprant poc més que una samarreta i un parell de calçotets he pogut anar tirant durant aquets dies (i no m’ha calgut posar-me les calcetes de l’Esther, ella va tenir més sort, als tres dies ja la tenia.)

Ara veig que he agafat massa roba, me acostumat a tirar amb poc.

3 dies pel sud de la regió de Potosí

Marxem de La Paz, Déu quanta pol·lució!! Agafem un bus a correcuita ja que estan apunt de fer vaga de tranports públics, i no ens queda cap altre opció que agafar l'ultim bus cap a Oruro, fer nit al poble, i després agafar un tren fins a Uyuni.

Dormim a Uyuni i l'endemà contractem en una de les 100 empresses que hi ha per fer una ruta de 3 dies per tot el sur de la regió de Potosí fins arribar a la frontera de Xile, on allà deixarem a dos xilens, que junt amb una parella de canadencs compartirem aquest viatge.

Comencem per visitar El Salar de Uyuni, que té una extensió de 12.000 km2 i és el més gran del mon. Ara estem en èpoques de pluja, per tant el trobem humit i cobert per una fina capa d'aigua, fet que li dona sensació de mirall.

Salar de Uyuni

Ens parem a dinar a Colchani, el paisatge és impressionant, un altiplà a 4000 metres. També fem dos amics.

Colchani

Continuem el direcció Villa Alota, passant per paisatges desèrtics on en prou feines hi ha camí. Allà fem nit, i pel matí ens dirigim al "Valle de Rocas"

Valle de Rocas

Visitem diferents llacs, passem pel Desert de Siloli on hi ha el famos "Arbre de Pedra" i continuem fins a la fantàstica Llacuna Rosa, on hi fan vida flamencs andinos. Les diferents tonalitats dels llacs són degudes a diferents minerals que es dipositen a la superficie i que amb l'acció del vent dóna diferents coloracions. El cas del Llac Rosa també hi ha l'acció d'unes algues que fa que l'aigua del llac es vegi de color rosa, vermell i fins hi tot marró.

LLacuna Celeste

Desierto de Siloli

Arbol de Piedra

Flamencs de la " Laguna Colorada"

Marco, Jenny, Xevi, Esther, Sebastian i Álbaro.

Fem nit a un hostal davant del llac, on ens passem el vespre jugant a cartes tot veien com l'aigua del llac es va tornant marró. Anem a dormir dora, ja que ens llevarem a les 4 del matí per anar a veure la sortida del sol als Geisers a 5200 m d'alçada.

Els Geisers són punts calents de la terra, que surten fins a la superfície, són habituals en zones volcàniques o a on s'ajunten les escorçes terrestres. Nosaltres estem en una zona volcànica, on moltes de les muntanyes que veiem en els horitzons són volcans sense activitat i coberts de neu per les alçades.

No vem veure la sortida del sol ja que estava núbol, però ho vem poder recomprensar d'una bona manera...

De mentres en "José Antonio hombre de pocas parabras", reomplia el dipòsit...

Ja portavem 3 dies, ja només ens quedava deixar els xilens a la frontera i tornar cap a Uyuni, tot parant a Villa Alota a la pensió Camos, on una família de Quechuas es van comprar la seva primera combi.

Frontera Boliviana-Xilena, aquí les diferents companyies s'intercanviaven els passatgers.

Familía Quechua inspeccionant la seva primera combi.

I després d'un dia llarg, vem tornar a Uyuni, apunt per tornar a La Paz aveure que pasava amb la maleta que ens faltava.

Les maletes

Avui ja som divendres, portem 6 dies de viatge, i estem de camí cap a Uyuni, a veure el Salar i el desert de cactus, però hi ha una cosa que no tenim… la maleta d’en Xevi.

Tot va començar a l’aeroport de London Stansted, quan ens van demanar una visa que es tramitava via internet per poder fer escala a Miami i arribar a La Paz com ho teníem previst, però al haver-hi overbooking, i amb el temps que vem estar tramitant la visa ens vam quedar sense vol. La companyia molt amablement ens va recompensar i ens donar un altre vol per La Paz, aquest passava per Madrid, o sigui que vam tornar a volar el què ja havíem volat per anar a Lima-La Paz. Fins aquí tot correcte apart de les 6 hores que ens havíem d’esperar a l’aeroport per agafar el nou vol.

Però el vol London-Madrid portava més de una hora de retard, i contant que tan sols teníem 1,40 min per fer el canvi de vol, ens van quedar 10 min per córrer d’una porta d’embarcament a l’altre per no perdre l’avió, nosaltres i uns 8 passatgers més. Fins que no vam tenir els peus dins l’avió no vam tenir la certesa que aquella nit volàvem a La Paz, però ens faltava una cosa… les maletes.

Des que vam arribar a La Paz hem estat reclamant a diari les nostres maletes, el resultat va ser que el tercer dia ens en van tornar una, la de l’Esther, i continuen sense localitzar la que falta. Això és Bolívia, i l’únic consell que ens han donat és reclamar-la a diari, no fos cas que ja la donessin per perduda, ah, val a dir que la companyia és la LAN, per si algú també s’hi ha trobat, paciència…

PD: En Xevi continua sense voler-se posar les meves calcetes.

Pedales de la Muerte

Mentre esperem la maleta no deixem de fer coses i aprofitem el temps per conèixer La Paz, recollir informació i planificar la ruta, i per descomptat, no hem pogut evitar anar a fer la famosa “ The death road”.

Els Pedales de Muerte consisteix en un descens en BTT de 64 km per la coneguda “Carretera de la Muerte”. El punt de sortida està situat a 4700m i el d’arribada a 1100m, més de 3000m de desnivell en bicicleta per una carretera no més ample de 3 metres, just per el pas d’un sol vehicle, i amb penya-segats de fins a 600m. Tot començant en clima d’alta muntanya i fred, i acabant amb el calorós i humit clima tropical.

Un experiència molt recomanable tan com per l’aventura, com pel paisatge, com la gent que es coneix i el “banyito” final a la piscina del restaurant on vàrem dinar.

N’hi ha però que es van banyar abans. L’Esther va fer una remullada en uns dels rius que es travessa durant el descens. Va caure en mig del riu i va quedar molla de cap a peus!! Hi ha fotos!! Ara ella diu que el de davant la va fer caure!! Val a dir que no va ser l'única.