La motxilla

Siiiiiii!!!

Després de 9 dies i quan ja estàvem tramitant la denuncia de la companyia aèria a la FUERZA ESPECIAL DE LUCHA CONTRA EL CRIMEN va arribar la motxilla! Tot el què vem tenir de fer va ser: anar a les oficines centrals de LAN a La Paz quatre vegades, anar a perseguir el personal de LAN a l’aeroport més de tres dies, anar a l’ambaixada Espanyola per assessorar-nos i fer pressió, trucar dia si i dia també per telèfon a la companyia i fins hi tot començar a tramitar la denuncia.

Tants dies amb la mateixa roba pot semblar difícil però, amb el que portava posat i comprant poc més que una samarreta i un parell de calçotets he pogut anar tirant durant aquets dies (i no m’ha calgut posar-me les calcetes de l’Esther, ella va tenir més sort, als tres dies ja la tenia.)

Ara veig que he agafat massa roba, me acostumat a tirar amb poc.

3 dies pel sud de la regió de Potosí

Marxem de La Paz, Déu quanta pol·lució!! Agafem un bus a correcuita ja que estan apunt de fer vaga de tranports públics, i no ens queda cap altre opció que agafar l'ultim bus cap a Oruro, fer nit al poble, i després agafar un tren fins a Uyuni.

Dormim a Uyuni i l'endemà contractem en una de les 100 empresses que hi ha per fer una ruta de 3 dies per tot el sur de la regió de Potosí fins arribar a la frontera de Xile, on allà deixarem a dos xilens, que junt amb una parella de canadencs compartirem aquest viatge.

Comencem per visitar El Salar de Uyuni, que té una extensió de 12.000 km2 i és el més gran del mon. Ara estem en èpoques de pluja, per tant el trobem humit i cobert per una fina capa d'aigua, fet que li dona sensació de mirall.

Salar de Uyuni

Ens parem a dinar a Colchani, el paisatge és impressionant, un altiplà a 4000 metres. També fem dos amics.

Colchani

Continuem el direcció Villa Alota, passant per paisatges desèrtics on en prou feines hi ha camí. Allà fem nit, i pel matí ens dirigim al "Valle de Rocas"

Valle de Rocas

Visitem diferents llacs, passem pel Desert de Siloli on hi ha el famos "Arbre de Pedra" i continuem fins a la fantàstica Llacuna Rosa, on hi fan vida flamencs andinos. Les diferents tonalitats dels llacs són degudes a diferents minerals que es dipositen a la superficie i que amb l'acció del vent dóna diferents coloracions. El cas del Llac Rosa també hi ha l'acció d'unes algues que fa que l'aigua del llac es vegi de color rosa, vermell i fins hi tot marró.

LLacuna Celeste

Desierto de Siloli

Arbol de Piedra

Flamencs de la " Laguna Colorada"

Marco, Jenny, Xevi, Esther, Sebastian i Álbaro.

Fem nit a un hostal davant del llac, on ens passem el vespre jugant a cartes tot veien com l'aigua del llac es va tornant marró. Anem a dormir dora, ja que ens llevarem a les 4 del matí per anar a veure la sortida del sol als Geisers a 5200 m d'alçada.

Els Geisers són punts calents de la terra, que surten fins a la superfície, són habituals en zones volcàniques o a on s'ajunten les escorçes terrestres. Nosaltres estem en una zona volcànica, on moltes de les muntanyes que veiem en els horitzons són volcans sense activitat i coberts de neu per les alçades.

No vem veure la sortida del sol ja que estava núbol, però ho vem poder recomprensar d'una bona manera...

De mentres en "José Antonio hombre de pocas parabras", reomplia el dipòsit...

Ja portavem 3 dies, ja només ens quedava deixar els xilens a la frontera i tornar cap a Uyuni, tot parant a Villa Alota a la pensió Camos, on una família de Quechuas es van comprar la seva primera combi.

Frontera Boliviana-Xilena, aquí les diferents companyies s'intercanviaven els passatgers.

Familía Quechua inspeccionant la seva primera combi.

I després d'un dia llarg, vem tornar a Uyuni, apunt per tornar a La Paz aveure que pasava amb la maleta que ens faltava.

Les maletes

Avui ja som divendres, portem 6 dies de viatge, i estem de camí cap a Uyuni, a veure el Salar i el desert de cactus, però hi ha una cosa que no tenim… la maleta d’en Xevi.

Tot va començar a l’aeroport de London Stansted, quan ens van demanar una visa que es tramitava via internet per poder fer escala a Miami i arribar a La Paz com ho teníem previst, però al haver-hi overbooking, i amb el temps que vem estar tramitant la visa ens vam quedar sense vol. La companyia molt amablement ens va recompensar i ens donar un altre vol per La Paz, aquest passava per Madrid, o sigui que vam tornar a volar el què ja havíem volat per anar a Lima-La Paz. Fins aquí tot correcte apart de les 6 hores que ens havíem d’esperar a l’aeroport per agafar el nou vol.

Però el vol London-Madrid portava més de una hora de retard, i contant que tan sols teníem 1,40 min per fer el canvi de vol, ens van quedar 10 min per córrer d’una porta d’embarcament a l’altre per no perdre l’avió, nosaltres i uns 8 passatgers més. Fins que no vam tenir els peus dins l’avió no vam tenir la certesa que aquella nit volàvem a La Paz, però ens faltava una cosa… les maletes.

Des que vam arribar a La Paz hem estat reclamant a diari les nostres maletes, el resultat va ser que el tercer dia ens en van tornar una, la de l’Esther, i continuen sense localitzar la que falta. Això és Bolívia, i l’únic consell que ens han donat és reclamar-la a diari, no fos cas que ja la donessin per perduda, ah, val a dir que la companyia és la LAN, per si algú també s’hi ha trobat, paciència…

PD: En Xevi continua sense voler-se posar les meves calcetes.

Pedales de la Muerte

Mentre esperem la maleta no deixem de fer coses i aprofitem el temps per conèixer La Paz, recollir informació i planificar la ruta, i per descomptat, no hem pogut evitar anar a fer la famosa “ The death road”.

Els Pedales de Muerte consisteix en un descens en BTT de 64 km per la coneguda “Carretera de la Muerte”. El punt de sortida està situat a 4700m i el d’arribada a 1100m, més de 3000m de desnivell en bicicleta per una carretera no més ample de 3 metres, just per el pas d’un sol vehicle, i amb penya-segats de fins a 600m. Tot començant en clima d’alta muntanya i fred, i acabant amb el calorós i humit clima tropical.

Un experiència molt recomanable tan com per l’aventura, com pel paisatge, com la gent que es coneix i el “banyito” final a la piscina del restaurant on vàrem dinar.

N’hi ha però que es van banyar abans. L’Esther va fer una remullada en uns dels rius que es travessa durant el descens. Va caure en mig del riu i va quedar molla de cap a peus!! Hi ha fotos!! Ara ella diu que el de davant la va fer caure!! Val a dir que no va ser l'única.

La Paz

Primera arribada a La Paz, les maletes, però, s'han quedat enrere...

Visita a la Gran Bretanya Catalana

Primera etapa del viatge, London! el Barça acaba de perdre amb l'Arsenal!!! Sort d'en Kuru que ens recull amb el seu Gran Mini Cooper, quina garn rebuda!!

Dediquem l'endemà a visitar el centre i la Tate. Al vespre quedem amb en Kuru i la Montse per sopar, anem a un japones.

Conta enrera....9 dies

Nevis, ganes, dubtes, i sensacions una mica estranyes també. Començen els adeus i els fins a la tornada... són 6 mesos... per la festa major del poble estem aquí!!