Les mines de Potosí

La ciutat de Potosi no existiria si no existís el Cerro Rico, una muntanya d’origen volcànic que amaga al seu interior minerals preuats com la plata i el plom.

Cerro Rico

El descobriment dels minerals a l’any 1545 va comportar la creació de la ciutat i de la mina que explota la muntanya.

Els espanyols van posar els indígenes a treballar la mina i per tal de tenir-los controlats mentre treballaven els van imposar el “diablo” com un ésser suprem de dins la mina a qui tenien de témer si no treballaven lo suficient.

Els miners feien ofrenes al “diabló” per tal que no els castigués ni els controlés; però de les ofrenes que feien (fulles de coca, tabac, menjar, alcohol...) el resultat va ser que la mina els va donar més plata. Així el “diablo”, també conegut pels indígenes com a “Tio”, va passar a ser bó.

Des de aleshores tots els miners fan ofrenes al “Tio” donant-li gràcies per els minerals que els deixa treure de la muntanya i per protegir-los de la mort i de l'infern.

"el Tio"

I com a curiositat, perquè es va anomerar Tio? dons perquè pels indigines era el Déu de dins de la mina, però resulta que els quechuas no tenen la fonètica de la [d] i per tant ho van pronunciar com a [t], passant de Dios a Tios i a Tio.

Actualment, gran part de la plata s’ha acabat però segueixen treguent altres minerals. Més de 15.000 miners viuen de la mina.

La muntanya és de l’estat però ells treballen en cooperativa, cada un explota la seva zona i ven el seu mineral a la refineria, guanyen en funció del les tones que treuen i la riquesa del mineral. Si un miner té sort i troba una bona veta pot arribar a fer-se ric.

Exterior de la mina amb els sacs de minerals per a portar a la refineria

Visitar la mina, degudament equipats, i conèixer aquesta realitat és una bona manera d’agafar consciència de la duresa de les condicions en què treballen els homes. Endinsar-nos per dues hores a la mina principal situada a més de 4300m, veure com treballen, visitar l’estàtua del “Tió”, convidar els miners a refresc i conversar amb ells per una estona és una gran experiència.

Els miners conviuen bé amb el turistes que visiten la mina, ja que les companyies turístiques els paguen una taxa per visitar-los i a més a més, avanç de pujar ens aconsellen comprar refrescs i fulles de coca per a regalar-els-hi, on ells les accepten de molt bon agrat i fins hi tot s'interesen per la procedència i l'estil de vida del turista.

Ens han recomanat el documental “la mina del diabló” del any 2005, que profunditza en aquest tema.