com el vent, inquiets i lliures

Slum Kibera, Nairobi, Kenia

2011-06-24T14:45:00.002+02:00

Deixem les aventures d'Àsia i aterrem a Nairobi, Kenia. Tenim dos mesos per endavant i Àfrica ofereix moltes coses, étines, parcs naturals, animals, platges i muntanyes.

De Naoirobi ciutat en veiem poc, els dies que passem aquí, els dediquem a col.laborar amb en Chals, el director d'una organitzacio local que te una escola situada al mig de l'Slum més conegut i gran d'Àfrica, l'Slum Kibera,que te prop d'un milo d'habitants.

L'escola funciona gràcies a donacions de tot tipus, material, menjar, diners i voluntariats. La majoria de donacions provenen dels locals, que destinen el seu propi temps a ensenyar als nens i a oferir-los el servei de menjador.

A Nairobi existeixen escoles publiques, però la quantitat d'alumnes que toca per professor és enorme i fa que l'ensenyament sigui més dificultos. També el fet de pagar uns minins fa que no sigui assequible per molta gent pobre que viu a Kibera, per tant, aquesta organització ajuda a tots aquells que no poden ni permetres anar a l'escola pública.

Actualment, l'associació disposa d'un espai réduit on hi tenen una aula que hi apleguen una seixantena de nens i nenes d'entre 3 i 10 anys. Aquí els separen en grups per edads i en el mateix espai es fan les classes simultaniament, tot i que ens comenten que estan a l'espera d'aconseguir un altre espai per seperar el grup en dos.

Nosaltres col.laborem uns dies fent de professors, l'Esther ensenya als de 8 anys i en Xevi als de 6 anys. Nosaltres els ensanyem ciencies socials i matemàtiques, i després de les classes ells ens canten i ballen les seves musiques africanes amb les seus ritmes i alegria.

Després d'aquesta experiència decidim continuar la ruta cap a Tanzania, molt i molt contents de la nostre estada aquí a Kenia, i sabent que ens hem deixat molts llocs per visitar, però si ho haguessim de veure tot necessitaríem és d'una vida. Així que agafem un bus i anem a creuar més fronteres.

Mongòlia: els 8 llacs i Karakorum

2011-06-20T13:51:00.046+02:00

Estem a Arvayheer apunt de començar una ruta creuant les muntanyes de Huysiyn Nayman 2 dies a peu i 2 dies en cavall, per acabar relaxant-nos a les aigües termals de Tsenheri passar per Karakorum abans de tornar a UlaanBaatar.

En total 7 dies més, però aquesta vegada deixant descansar la furgo, i començant pel principi, el primer que cal és comprar provisions al mercat del poble, i recarregar les motxilles de vodka, que als mongols els hi agrada molt!!

Partida al mig del mercat del poble. Les botigues son contenidors de camió

Deixem Arvayheerr però veiem abans una de les tradicions mes famoses de Mongòlia, una carrera de cavalls. Just és l’arribada després de més de 30 km al galop, els janets són tots mainada, molts d’ells sense sella i també arriba algun cavall sol. Impressionant com s’aguanten d’alt del cavall!!

L'últim cavall no te janet!!!

Afició a l'arribada

Els nous companys són, Ed, Scoth i Olivier! Dos Anglesos i un Francés! Bona gent!!

Passem la primera nit a l’entrada de les muntanyes, aquí hi predominent els iacs. Acampem amb una família i negociem un portejador pels següents dos dies de trecking. Ens portara les tendes i menjar a cavall.

Aqui ja un fred que pela!!

I per combatre el fred el millor és apropar la cara al iacs mentre es muny

També ens ensenyen els seus vestits, molt còmodes i calents!!

Entrem a traves de les valls, fent parada per dinar i fins arribar al primer llac, on hi acampem, ens hi banyem i fem una bona foguera (i per buidar pes, fem volar 3 de les 5 ampolles de vodka... ups!!).

El portejador, aquest no camina com nosaltres!!

Primera parada per dinar

Esmolant el ganivet amb el cul de les tasses mentre provem els seu iogurt

Segona parada, fem una foguera i parlem amb dos mongols que trobem pel camí

Carai, si que si està bé per aquí!!

Segon dia, creuem per més valls i llacs fins arribar al ger més formatger de mongolia, on hi dinem.

Sobre la porta del ger hi ha els formatges assecant-se al sol, i les botes també,

de mentres, la petita ajuda al pare a descarregar la moto,

segurament ve del poble de comprar quelcom.

Ara només ens quedarà creuar un altre llac per poder arribar al ger on farem nit, i com que hi arribem amb bastant temps, ens impliquem en els feines cotidianes.

Primer arreplegem els vedells per poder munyir els iacs, la feina consisteix en deixar-los anar d’un en un perquè mamint i estimulint la llet a les mares, un cop estimulades s’agafen els vedells i es tornen a lligar fins que ja s’ha pogut treure la llet suficient per la família, i si voleu saber quanta força te un vedell demaneu-li al Scoth!! (jugador de rubby, i us prometem que el vedell el va fer suar!!)

La segona feina és recollir el ramat de cabres i fer el mateix per munyir-les, això va ser més fàcil.

Les mares a fora i els cabrits a dins, impacients per menjar

Aquesta noieta ha esset capaç de caçar una marmota

La observa una estona i la torna a deixar en llibertat

I la tercera feina és fer la llenya per passar la nit ben calentons, i a dormir aviat que demà començaran les classes per muntar a cavall!!

A Mongòlia no hi presses, o sigui que fins havent dinat no ens preparem per muntar, ja estàvem una mica impacients, les indicacions són: dreta, esquerra i shup shup per córrer més... endavant!!

Després de 4 hores pujant muntanyes, creuant boscos i travessant immensos estepes en infinits altiplans arriben al ger on acamparem!! Estem baldats i molt emocionats!! El paisatge és impressionant!!

Quart dia i segon dia de monta, algun de nosaltres ja en te ven be prou, la veritat es que les selles son de fusta i si no li trobes la postura pot ser molt i molt dolorós!!

Als vespres sempre compartim bones estones amb la familia i els nens, tots molt alegres i contents de la visita.

I seguim camí després dels dos dies de trekking i de muntar a cavall, parem en un bosc per dinar, i aviat recuperarem les forces a les aigues termals de Tsenheri.

En Genghis amb el seu descapotable de tecnologia Russa

Bosc de pins negres

Aquesta aigua crema!!!

Olivier, Javi, Xevi, Ed, Scooth i Esther, començant a celebrar ja la última nit de ruta.

Abans d'arribar a Ulaanbataar fem visita al temple busita de la ciutat de Karakorum, antiga capital de Mongòlia.

Monjos budistes que surten de fer els seus estudis i pregàries

Després de 16 dies voltant per el sud i centre de Mongòlia tornem a la capital. Han set uns dies genials on ens hem empapat tant com hem pogut de la cultura i tradició mongola. Ens hem quedat amb ganes de més, de conèixer el nord i l'oest, però la pròxima vegada serà. No tenim suficients dies i ens quedem prop de Ulaanbataar al parc nacional de Terehj a conviure durant uns dies amb una família i acabar de perfeccionar la monta de cavall mongol, especialment el galop!! és molt emocionant!!

Mongolia: cap al desert del Gobi

2011-06-01T15:19:00.068+02:00

La nostre experiència amb el transmongolià, podem dir que ha estat casi immillorable, tot i anar amb la tarifa més econòmica. La nostra companya de compartiment ha estat una noia de Hong Kong, realment molt i molt amable, i que s’ha aventurat tota sola a fer el transsiberià i arribar fins a San Petersburg, esperem de tot cor que ho hagi disfrutat molt. I també vam conèixer, els qui van ser els nostres companys durant tota la seva estada a Mongòlia, en Miki i en Peix (ei! sou cullunuts nois!!!)

Transmongolia

Després de 37 hores de tren vem arribar a UlaanBaatar (crec que he vist escrit el nom d’aquesta ciutat de mil formes diferents!!) i descobrim que és la capital més destartalada fins ara coneguda per nosaltres. Deduïm que durant la meitat de l’any la ciutat esta coberta per neu, i l’altre meitat fa un vent o una calor en la que no es pot treballar, o sigui, que hi ha el manteniment just.

Com a curiositat, hem de dir que ens va sorprendre que els cotxes podien tenir el volant tant a la dreta com a l’esquerra, amb tota normalitat, o sigui que abans de comprar el cotxe el venedor et pregunta... i el volant on el vol? I cap problema, tothom pot circular la mar de bé (tots per la dreta, això si).

I nosaltres no podem perdre temps, Mongòlia és enorme i hem de començar a fer quilometres. I mai millor dit, pugem en una de les seves famoses furgos russes (volant a l’esquerra) i anem direcció sud... destins: Ice Valley, i el famós desert del Gobi.

Aquesta furgo pot aguantar els -50 graus C.

I ara es hora de presentar l’equip durant els 9 genials dies que vam compartir.

Peix, Javi, Genghis, Xip, Odi, Miki, Toul i Esther darrera la càmera

Entre Gers, acampaments lliures, pícnics improvisats i molts riures i cançons, vam arribar als nostres destins...

Primera acampada

A Mongòlia ja coneixen que és la migdiada

Estepa i mes estepa...

El millor, els nens, els mes alegres que hem vist mai!!

Genials!!!!

Una de les millors joguines!!

Segona nit: avui toca dormir en un Ger.... xupi!!!

Tots ben posadets, i els peus mirant sempre a la porta!!

I el sofa llit, pel Genghis Khan!!!

Viure en un ger simplifica les coses, això és el seu equipatge,

tot el què tenen i la mar de feliços!!!

La seva vida nomada consisteix en cambiar de lloc de 2 a 4 vegades l'any, sempre seguint un mateix circuit. El motiu es senzill, pel clima extren que tenen durant l'hivern i l'estiu i per buscar les millors pastures pels seus animals, siguin camells al sud, iacs al nord, cabres i ovelles al centre i cavalls per a tot arreu. A Mongolia no hi ha problemes per les terres, de moment les extensions son enormes, tot i que els xinos ja estan fent pressio pel sud (algu s'ha imaginat mai con seria un mon sense xinos??). Xinos apart, nosaltres continuem fent quilometres...

Tercer dia: un paissatge flipant

I tercera nit, segona acampada i tot un festival!!

Despres de 4 dies ja estem hem arribat al nostre primer desti: Ice Valley

Un cano amb un riu de gel al fons

Ja en epoca de desglaç, però encara queden esquerdes de 4 metres

I continuem fent quilometres fins arribar al desert del Gobi, un paisatge que combina dunes de sorra, un rierol amb prats verds, cavalls, camells, i un parell de gers habitats per una família que ens fa viure una gran experiència!!

Muntanyes de fons, dunes al mig i pastura a davant,

aixo son les portes del Gobi.

Quarta nit: Ger entre camells, i amb la gent del sud... genial!!

La Toul s'esta currant el sopar,
mentre la Odi encara esta amb la ressaca

I avui toca provar la llet de camell... realment molt cremosa... Mmmm

Segons el ger que t'acull, sigui per dormir o per poder cuinar el dinar, sempre, i recalquem, sempre tenen les portes obertes i un bol de llet amb una mica de sal o iogurt per oferir-te, i segons quin sigui el seu ramat pots provar tot tipus de llets d'animals diferents.

I el dia després excursió amb camell, direccio.....al dessert.

I despres de molt buscar, ja tenim la portada de la lonely planet de Mongolia!!!

Per fi... saltant sobre les dunes... pero massa calor pel meu gust!!

I a la tarda cap al riu a fer bugada...

Mentre s'asseca la roba

I després de tres dies, tornem a fer quilometres per anar de nou cap al nord, a la Mongolia interior, però per una ruta diferent, i disfrutant de mes i mes hores de furgo, entre algun que altre incident...

Pinxasu, sort d'en Genghis!!!

Ens avancen dos Mongols en moto a tota hostia!!!

Passem pel llit del riu, estrany lloc després de moltes hores, quilometres i dies per camins rectes entre dessets i estepes.

" Rocks carvings" aprop de Bogd

(Peix, semblem la portada d'un grup de musical?)

Ens queda un dia per arribar a port, pero estem una mica perduts, sort trobem un ger, amb una família genial, que no tenen cap inconvenient en deixar-nos cuinar el sopar amb ells, i abastir-nos de mantes i tot el que puguem necessitar per passar la nit.

A pocs quilometres de Arvayheer

Si nosaltres entrem als seus gers, es normal que ells entrin a les tendes!!

Al cap de 9 dies fem parada a Arvayheer on en Miki i en Peix hauran de tornar a Ulan Baatar, i nosaltres, pràcticament sense baixar de la furgoneta, just per fer una dutxa en una banys públic ( ja era hora!!!), recollim companys nous per continuar una setmana més cap a la zona dels 8 llacs.

Arvayheer

Miki, Pish, Ginghis, Toul, Javi, Xip i Esther.

Ens veiem a Barcelona!!!

PD: continuem disculpant-nos per la falta d'alguns accents, no tots els teclats els tenen!!

El Sud de la Xina popular

2011-05-26T14:03:00.040+02:00

Marxem del nord de la Xina, i ens proposem fer una ruta des de Guillin fins a Kaili per terra i aigua!

Arribem a Guilin amb tren nocturn des de Beijing. Els nostres companys de viatge una parella d'ancians, l'home un bonàs i la dona molt riallera i trempada.

De grans volem ser com ells!!

Passadís del tren (menjador i sala d'estar)

Guillin es el punt de partida, d’aquí agafem un bus i ens desplacem fins a Yangshuo. Un poble situat en mig de massissos i el riu Li, tant bonic com turístic!! Realment és encantador però la gran quantitat de turisme local que hi arriba fa que sigui un tipus Lloret de Mar, però l’entorn val molt la pena.

Yangshuo des del terrat de l'hostal

Lloguem una bicicleta i ens perdem per la vora del riu i entre camps d’arròs.

I al vespre coneixem el tipus de pesca tradicional de la zona.

Els ocells fan de canyes de pescar!!

Yangshuo de nit

De Yangshuo, lloguem una barca de bambú anem fins a Fuli, poble especialitzat en la decoració de banús.

I de Fuli agafem un bus i anem fins a Xingping, on fem nit.

Cases tradiccionals

Teulats xinesos

Un home estenent les calces al mig del carrer

I un petit amic de Xingping

També descobrim un dels racons mes importants de Xina, és la foto que apareix als bitllets de 20 Yuans.

S'asembla al bitllet???

Direcció a Kaili passem per Sanjiang. Hem passat unes quantes hores dalt del bus i trobar l’hostal on volíem dormir ens costa una bona liada amb un mototaxista per tot Sanjiang. Sort de la seva bona paciència. Finalment acabem passant la nit en el primer hotel xino que ens hi volen, una mica deixadot, per no dir una altra cosa.

Aquí visitem un poble típic de muntanya molt ben conservat i conegut també pels seus ponts de fusta. Espectaculars construccions fetes sense cap clau, només encaixant peces, que tenen millers d’anys i encara aguanten!!

Famós pont sense claus!!

Recollint el tè

Casa tradicional de fusta

En el trajecte a Kaili descobrim des de dalt del bus unes valls impressionats que amaguen ètnies i tradicions antigues, conviden a quedar-si i conèixer-les però anem justs de temps i ens hem de conformar en veure-ho de passada.

I ara només ens queda volar fins a Shanghai, i anar Beijing a buscar el transmongolià, que ja en tenim moltes ganes, adéu Xina, trobarem a faltar el teu exquisit menjar...

Shanghai una mica emboirat!!

En Mario a Beijing

2011-05-16T13:52:00.009+02:00

En mig de millons de Xinos trobem en Mario. Aquí comença la seva aventura durant una any per Àsia i més. Amb ell compartirem uns dies a Beijing i coneixarem junts la Plaça de Tianmen i "El Palau d'Estiu", la finca d'estiueig dels emperadors de la Xina.

Plaça de Tianment

Canvi de guàrdia

Cada dia pel mati i per la tarda, es posa i es treu la bandera de la plaça, on els guàrdies fant la seva precisa desfilada. Tot per la pàtria!!!

I després....

Menjar xino, moooolt bo!!!

i sobretot, el pato de Beijing que no falti!!!

El palau d'estiu

Aquest palau fa 500 hectàries, amb això ja es diu casi tot!! entre jardins, riu, llac i edificacions. I que és normal que guanyés un comunisme després de tant despilfarro imperial...

Vistes des de la torre del Palau d'Estiu

En Mario

En Xevi

L'Esther

I nosaltres marxem cap el sud de la Xina.... Mario, ens veiem a Shangai,oi per Ripoll!!! Una abraçada!!!

Pinsellada pel nord de Xina. Datong – Pingyao (VERSIO SENSE ACCENTS)

2011-05-12T10:55:00.013+02:00

Ens escapem de Beijing per començar a conèixer algun altre racó. Arribem a Datong després de 7 hores de tren. Tot una experiència.

Els trens de Xina, qui no hi ha viatjat s’ha perdut una gran realitat d’aquest país. El tren és el principal mitja de transport, tenen una gran xarxa ferroviària que permet arribar quasi a tot arreu. Les estacions són un gran bullici, comprar un bitllet suposa haver planificat bé el dia de sortida i haver fet llargues cues, llavors entendre’s amb el venedor i comprar-lo.
Els trens van mes que plens i pots comprar bitllets per anar amb llitera, per anar assentat o per anar dret. Si el compres tard o amb poc temps d’antelació et toca anar dret. I els que van drets van bojos per seure després d’unes quantes hores de viatge, sembla que juguin al joc de les cadires mentre mengen, fumen i veuen te.

Datong es una referencia turistica perque des d'aqui es pot visitar un temple penjat i unes coves budsites molt famoses per la seva antiguitat.

A Datong, vam poder observar clarament com Xina creix a passos gegants, vam poder contar uns 50 blogs d'uns 20 pisos d'alcada cada un, que s'estaven construint simultaniament pels voltans de la ciutat, a mes, el centre tambe estava patint canvis considerables, en les seguents fotografies es poden veure dues bandes d'un mateix carrer, a la dreta, una reconstruccio en cartro pedra, molt tipica de Xina, i que ens fa pensar en un descorat de Port Aventura, i a la banda esquerra del carrer, un antic hutong, que suposem que en breu l'enderrocaran per continuar construint el nou barri.

Banda dreta: zona comercial.

Banda esquerra: antic hutong.

A Datong ciutat ja no hi tenim gaire mes per visitar, despres de buscar fustradament restes de la muralla, que suposem que en alguna de les seves grans obres urbanistiques haurien enderrocat, marxem a visitar el temple penjant i les coves budistes. En un mateix dia ho podem visitar tot si lloguem un taxi. Aixi ho fem, per 300 yuans aquesta vegada anirem de "senyoritos".

El Temple Penjant no te motla importancia historica, simplement un emperador va honrar aquest indret amb la construccio d'aquest temple. Dins d'aquest hi han representades la religio Budista, la Taotista, i les teories del famos filosof xines Confucio. Aixo es molt significatiu de la manera de pensar dels xinessos, ja que si els preguntes quines son les seves creences et respondran que ho barregen una mica tot i es quedaran tant panxos!!

Temple penjant

Buda

Les Coves budistes son un lloc de culte per als budistes. Hi ha una cinquantena de coves excavades a mà que contenen budes de diferents mides, els més gran de 16 metres d'alçada.
En arribar a les coves, tambe ens trobem una nova i luxosa infraestrutura, potser sobre dimensionada, que ens dona la benvinguda i que serveix d'entrada al recinte.

Coves budistes, realment impressionants!!!

Tornem a Datong i ens preparem per anar a Pingyao, aquesta vegada en bus!!
A Pingyao hi ha la ciutat emmurallada més ben conservada de tot Xina, amb les cases típiques i els seus carrers adoquinats. Permet fer-se l'idea del passat. Tot i que l'excés de turisme la ha convertit en un aparador.
Tambe es famosa per haver-s'hi filmat moltes de les pelicules xinesses.

Una bona manera de fer el guiri. El tandem!!

Sembla impossible!! no hi ha cap xino enlloc!!!
No hi ha res millor que una mica de pluja per poder passejar tranquils!!

Beijing

2011-05-08T13:49:00.019+02:00

Canviem de continent! I de cultura! Arribem a Xina per Beijing, la capital, i una gran ciutat que combina modernitat amb tradició. Des de grans i espectaculars edificis moderns fins a temples i palaus d’emperadors, i hutongs, antics barris de carrerons estrets i desordenats.

En mig del "comunisme capitalista" que es viu, entre mig d’un creixement urbanístic bestial, descobrim durant uns dies, mentre ens tramitem del visat per entrar a Mongolia, una mica de la historia del país.

Per començar-nos a integrar, una bona manera és fer un circuit en bicicleta per la ciutat. També ens instal·lem en un hotel xinès, però a la que podem, el canviem per l'hostal més turístic del barri (el 365 inn en el barri de Qianmen), i és que no cal estar les 24 hores envoltats de xinèsos.

Volta en bici per la ciutat

Sobre les seves costums, la que més ens va impactar va ser la d'escopir a tota hora pel carrer, però també en tenen de més divertides, com passejar-se en pijama pels carrers, fer exercici col·lectiu als matins, o practicar l'antigua escriptura xinesa pel terra dels carrers.

Ni flouers del què hi posava

De coses visitables a Beijing no en falten, començem per les més importants:

La ciutat prohibida

Ciutat enmurallada al centre de Beijing que data dels anys 1406 on hi van viure mes de 24 emperadors. Aquí vivien ells i tot el seu sèquit, emperatriu i concubines, si heu vist la peli de "El último emperador" ja sabeu de què us parlem. És interesant per conèixer la historia d’un país un xic sanguinari.

Principal plaça dins la ciutat prohivida

Darrera nostre hi ha una llosa de màrmol que va ser transportada en ple hivern, fent glaçar tot el camí per poder-la fer lliscar millor.

Una de les tantes portes de la ciutat prohivida

El temple del cel

Espectacular temple que utilitzaven per fer els seus rituals i ofrenes, és enorme, i normalment hi feien els seus rituals per donar gràcies per les bones collites i demanar que fossin bones.

Bòbila principal del temple del cel

Un dels pavellons secundaris del temple... ple de turistes.

Els jardins del Temple del Cel, és un dels llocs més usuals per trobar xinesos, la majoria d'avançada edat, fent exercicis col·lectius, jo no m'atreviria a dir-ni Tai-Chi, en aquest cas.

Cal dir, que a Xina, de turistes forànis no els n'hi falten, ja que amb el turisme del seu propi país en tenen més que suficient, sempre hi ha gent per a tot arreu.

I molt a prop del Temple del Cèl, hi ha un curiós restaurant, on tothom s'assenta a la barra davant d'una olla individual, i allà hi bull una sopa a escollir on hi pots cuinar tots el ingredients que vulguis, seria com una "fondie" a lo xino.

També tenen la costum de saludar a tots els clients que entren i surten, tan treballadors com clients, i no pas amb un simple hola, sinó amb un: hola que tal que tinguis un bon dia, o algo per l'estil.

Clients davant les olles, cada una amb el seu fogonet.

Sopa fent xup sup i coses per sucar-hi

Temple Budista

És el millor temple budista fora de la regió del Tibet, segons diuen els xinessos. Reple de budes i lamas buscant l’espiritualitat.

Milers de xinesos i turistes, visiten el temple fent ofrenes d'encens als diferents budes

Impressionants teulats!!

Els lames, després de les seves oracions i estudis, deixen entrar els turistes als recintes.

Zona 789

També vam conèixer la part moderna, entre d’altres llocs, ens vam endinsar a la zona 789, una antiga fàbrica que s’ha convertit en un niu pels artistes i que conte un munt de sales i tallers on s’exposen les obres d’art.

Una de les obres modernes del 789

I com no, vam visitar el famós Mercat de la Seda, un gran edifici de 6 plantes ple de turistes buscant les millors imitacions. Aquí es pot trobar de tot, sabates, roba, dispositius electrònics, ulleres, art, joguines.... tot i més, ara bé, tot còpies i aconseguir un bon preu és una dura batalla teatral entre tu i la xinesa, on s’ha de començar en un preu de sortida 10 cops inferior al que elles et donen, i mirar de no pagar-ne gaire més. Els comentaris més comuns en el regateix són: amigo, you’re crazy, this is good quality, you’re no good, i quan fas mitja volta per marxar et diuen, ok ok ok. Temps estimat en tota la comèdia: de 20 a 40 minuts per compra!!

Òpera de Beijing

Qui l'entengui que la compri.

Seria com la representació d'una història antiga amb tot de crits desafinats enmig de saltirons.

Coses de xinus....

Per sort, la impressionant música tradicional animava l'actuació.

I entre totes aquestes visites ja han passat els dies esperant el visat, ja tornem a tenir el passaport a la mà, o sigui que aprofitem per conèixer les rodalies de Beijing...

Val a dir, que a Xina, sense passaport original i visa no vas enlloc, és un país amb molt control i cap hostal o hotel et donaria allotjament si no tinguessis la visa vigent. També val a dir que els controls son constants en el metro i en totes les visites a llocs turístics.

També volem comentar la sensació que ens va donar de que els xinesos s'esforcin molt per ser moderns, i creiem, que potser la llibertat d'expressió i opinió, hi ajudaria.

Aquest xinès portava tot d'orelletes al cap, realment divertit.

No es estrany trobar noies on en el seu look hi hagin un parell d'orelletes!!

San Francisco

2011-05-01T13:32:00.000+02:00

Ei, això és Amèrica!! El primer que ens trobem són els sense sostre negritos i amb els pantalons 4 talles grans, que van amunt i avall amb el seu caminar, esperant que algú els doni la calderilla després de comprar quelcom al supermercat, i gràcies a un d’ells trobem l’alberg, i com no, els seus amos també sòn bastant peculiars, i per descomptat, bona gent, aquí hi hem estat molt bé.

Carrer de l'Arberg Union Square Backpackers

La ciutat és neta, tranquil·la, silencionsa, i reclaco.... realment neta. La major part del transport públic és elèctric (i em pregunto perquè no és així a casa nostre!!) ni fa fum ni soroll. Els seus carrer estan plens de petits desnivells, colors, i música.

San Francisco des del mar

Tenim 6 dies per disfrutar-la tranquil·lament, i comencem per China Town, que ens queda aprop de l’alberg, i més amunt hi ha el barri Japonés. Anem fins al port tot passejant, on comprem l’entrada per visitar alcatraz pel dia avans de marxar, i decidim tornar amb uns dels famosos tranvies antics.

Tranvies

També visitem el Mission, barri espanyol on hi viuen molts immigrants hispans. Està ple de botigues d’artesania, locals musicals, restaurants bons i barats.... hi vem anar dues vegades, és genial, i tot caminant amb l’idea de fer un burrito ens vem trobar amb l’opurtunitat de poder menjar pa amb tomàquet i pernil salat!! Ei, que bó que estava!!

Barri Mission

Bar espanyol en el Mission

Pa amb tomàquet i truita de patates!! Mmmm!!

També hem conegut el barri hippy, Astrish, un viatge al passat americà. I el centre de la ciutat, on hi ha les botigues de les millors marques i dissenyadors en mig d’oficines i moltes galeries d’art.

Passejant per Astrish

Botigues de Astrish

Centre de la ciutat

De camí cap al Crockest Street, el carrer més famós de San Francisco per les seves 5 corbes en un tram de 25 metres.

I com no, també vam visitar el famós Golden Gate Bridge amb les fotos de rigor.

la floreta

el guapo

I l'últim dia vam visitar Alcatraz, una presó històrica, realment molt ben apreparada per les visites turístiques, on a través d’un audiòfon ens fan fer viure escenes penitenciàries reals, molt recomanable!!!

Alcatraz

Les celes

Aquests dies a San Francisco hem viscut una experiència americana, on hem conegut l’amabilitat dels americans i hem vist la realitat d’un ciutat que podria ser exemplar en algunes coses, i potser no tant en unes altres, ja que ens va sorpendre la quantitat de sense sotre que viuen pels carrers de la ciutat.

Centre de San Francisco un dimecres qualsevol a les 7 de la tarda

I de nou volem cap a un nou destí...

Lima, i volant cap a California

2011-04-22T18:29:00.001+02:00

Arribem a Lima amb l'autocar de lujo!!! Val al pena, són unes quantes horetes i millor dormir-les a gust. Aquí és normal trobar autobusos amb seients espaiosos i abatibles casi a 180 graus.

A Lima només tenim temps de fer una pinzellada a la ciutat, i anar a veure el mar que ja n'hi han ganes...

Costa de Lima, plena de parapentistes i alguna aladelta

Surfistes esperant onades

Ens vam ubicar al barri de Miraflores, i tan sols ens va donar temps de visitar el centre i el barri de Barraco, que és el que ens va conduir la platja tot passejant. I apunt per fer la maletes per saltar cap Amèrica del nord. Nou destí... San Francisco.

La penúltima aventura a Perú: Vall del Colca

2011-04-21T19:29:00.000+02:00

Oh!!! s'acosta el dia de marxar i decidim fer una visita a Arequipa, una de les ciutats més riques, cultes i independents de Perú.

Plaça d'Arequipa

Mini taxis

Val a dir, que tota la ruta del sud de Perú que estem fent és una de les més turístiques, segons ens han explicat, la zona del nord de Perú no és així.

Bé, des de Arequipa es pot visitar la Vall del Colca i el seu canó, que tot i ser un dels més profunds no és com el del Colorado!!! però es pot pujar i baixar caminant i visitar els seus petits racons.

Decidim anar pel nostre compte, ara ja hi tenim la ma trencada, a part que ho disfrutem més. Farem un tour de 3 dies i dos nits. Tot i que ens costa decidir la ruta i l'oficina de turisme d'Arequipa no ens ajuda gaire, decidim fer maletes i anar a Cabanaconde des d'on comencarem a caminar. Hi ha varis camins i t'ho pots muntar com vols, 2, 3 fins a 5 dies caminant.

Decidim fer una de les rutes menys promocionades, per tant, amb menys turistes. Comencem a caminar a les 12 del migdia, ja que el bus que em agafat des d'Arequipa ha sortit a les 6 del matí i ha arribat a Cabanaconde a les 11. Ens dirigim a Llahuar, unes 5-6 hores de camí, i on hi farem nit, i on per sort, hi vem trobar bon lloc.

1er dia, baixem tot el canó, des de Cabanaconde fins a Llahuar,
5 hores de baixada i dues de pujada.

Aquest és el pont per creuar el riu Colca,
ara ens queda una pujadeta i ja hi som!!!

Trobem un xiringuito genial amb vistes al riu

Amb rústiques habitacions

I piscineta d'aigües termals.

I mentres ens banyàvem veiem "el pinxe" pescant el sopar pels hostes, en aquest cas eram nosaltres, una altre parella amb qui vam fer tota la ruta, i una familia d'alemans.

El segon dia teniem unes 5 hores de cami per anar de Llahuar a un complex anomenat Oasis, i des d'on iniciaríem tot el cami de pujada del tercer dia.

2on dia, fem una parada per dinar a mig camí.

Des d'aquí podem veure l'oasis i el camí de pujada del tercer dia.

A l'Oasis hi vam trobar 5 o 6 llocs per hospedar-se, tots amb piscina!! I el matí ja ens vam calçar "les bambes" i vem començar a pujar, i pujar i pujar...

Durant tot el camí ens va acompanyar en Chocolate!!

A les 12 ja sóm a dalt del canó, tenim temps per a dinar i agafar el bus de les dues que ens porta de nou a Arequipa, la veritat és que ens quedariem uns dies al hostal Pachamama de Cabanaconde, pero no tenim dies, demà dissabte tenim un bitllet de bus per Lima, i la nit la passarem pels carrers i bars d'Arequipa!!

Els carrers de Cabanaconde

El millor client del restaurant Pachamama a Cabanaconde

I a la nit....

Catedral d'Arequipa de nit

El peruà metall, l'argentí model, els francesos viatgers, el turc antopòleg i els catalans cansats però amb ganes de festa, fent uns cerveses.

Pachu Pichu

2011-04-18T20:51:00.000+02:00

A vegades, el camí és un dels millors complements al destí, i aquesta vegada n0 ha estat diferent.

Ens trobem a Cusco, i tenim tres clares opcions per arribar al Machu Pichu, ciutat perduda dels Inques (Pachupichu que li diu l’Esther).

La primera és fer l’Inca trail, un trecking de 4 dies gestionat pel departament de turisme de Perú, i pel que has de demanar amb mínim d’una setmana d’antelació la seva acreditació. El cost total del trecking pot ascendir a 300dolars.

El segon consisteix en anar i tornar en bus i tren, es pot fer en dos dies i té un cost de 200dolars.

I la tercera, entre altres treckings alternatius, hi ha l’opció del fer la ruta del INCA SIN PLATA, que té un cost aproximat de 30dolars (tot inclòs).

Clarament....RUTA 3!!

Comença el viatge quan comprem l’entrada pel MachuPichu a Cusco el dia abans de marxar per entrar el dia després, es a dir, tenim un dia per arribar a destí!! (sense voler ens posem pressió i mes emoció, hem d’arribar si o si l’endemà).

Ens podríem llevar al es 5 del matí, però som molt xulos i decidim agafar el bus de línia de les 8, el de les 6 és massa d’hora, aquest ens portarà a Santa Maria (6 hores de viatge) on allà agafarem un altre bus per anar a Santa Teresa, i allà agafarem un microbús o un taxi que ens porti fins a la hidroelèctrica, on hi passa el tren, llavors podrem agafar el tren de les 4 que ens porta a AguasCalientes (poble on es passa la nit per pujar al MachuPichu a la matinada), o podrem caminar per la via del tren durant 3 hores fins arribar al poble, on es passa la nit.

Però... us recordeu de les carretes de Bolivia? Bé, en aquest cas, s’assemblen a les Perú!!! Jajaja!!

Primer tram tot correcte, però arribem a Santa Maria i resulta que la carretera estava tallada per... esllavissades, però diuen que ens poden portar en cotxe fins l’esllavissada, on a l’altre banda del percal hi ha un altre taxi per poder continuar la ruta.

Així ho vam fer, arribem a la primera esllavissada , ens carreguem la motxilla i anem a buscar l’altre taxi, amb la sorpresa de que el taxista de l’altre banda ens explica que hi ha més esllavissades al llarg del camí i que ell fa 4 dies que es troba entre dues esllavissades oferint el servei (uns 10km, no està malament) amb l’avantatge que no té competència (eh, si ho penses bé és surrealista), ell havia arreglat el camí per poder fer el màxim tram possible, i ens va portar fins on va poder, a partir d’allà teníem que continuar a peu, hi havia un pila d’esllavisades i un riu que havia decidit passar per damunt del camí. Dons continuem, no tenim opció, em pagat bastants diners per l’entrada del Machu Pichu en data de demà, i em d’arribar costi el que costi. El taxista ens diu que tenim unes dues hores caminant fins a Santa Teresa, i entre pitus i flautes ja eren les 3 del migdia. No perdem el temps.

Primera esllavissada, amb el taxi que em deixat de fons

Atravessant el riu!!

Trempajant una altre esllavissada!!

Ups! i un arbre al mig del camí!

Casualment ens trobem altres turistes, els que havien sortit a les 6 del matí i amb guia; i amb la diferència que ells feien nit a Santa Teresa ja que la seva entrada al Machu Pichu era per dos dies després. Buff, això ens fa suar, i sense pensar-nos-ho els adelantem, continuem escalant per esllavissades fins que un guia d’un altre grup ens ensenya una drecera per arribar a Santa Teresa, som-hi!!

Ja falta poc!!!

Finalment arribem a la ultima esllavissada en viu!! Aquesta deixava anar a poc a poc pedretes, gens agradable, ja us ho prometo, travessem corrents i just a l’altre banda... eureka, taxis!!! per sort un noi ens puja i ens porta primer a Santa Teresa i després fins a la hidroelèctrica!! Ja ho tenim, queda el més dur, caminar per la via del tren, però ja son les 5 passades, i aquí es va fosc a les 6, o sigui que sense perdre temps ens posem a caminar... i cal afegir que el temps no ens va acompanyar, just baixar del cotxe va començar .... a ploure!!

Que diu que té la via ¿?

Doncs caminant, de nit, plovent, amb una motxilla a l’esquena, i sense saber on era el coi de poble AguasCalientes va ser una mica dur, els últims 20 minuts, on l’estomac ja estava en reserves, val a dir que casi ens costa un divorci. Però ho vem superar, vem veure una llum i vem córrer cap a ella, allà una noia ens va dir que ja anàvem per bon camí i que en 15 min ja veuríem el poble, la veritat és que la nit era negre, caminàvem per una vall molt profunda i fins a l’últim moment no es va veure cap tipus d’il.luminaria que indiqués que per allà hi havia una poble, a més teníem al costat un riu salvatge, mare meva, mai havia ni vist ni sentit res semblant!!!

Finalment arribem a AguasCalinetes a quars de nou, semblava un poble alpí de suïssa, tot empedrat i ple d'hotels i restaurants, busquem un hotel, ens dutxem per entrar en calor i anem a sopar i dormir ja que ens llevarem a les 4 per anar a fer cua, una per comprar el tiquet el bus (ja no volem caminar més) i l’altre per pujar al bus que ens portarà fins a dalt, i nosaltres també volem ser dels 400 primers per poder pujar el Wayna Pichu (muntanya davant del Machu Pichu, també edificada en la seva part més alta), per sort vem aconseguir el num: 345 i 346.

Inici de la cua (esquerra) Són les 5 del matí!!

Ole, ole ole ole!! Una xolita en ven un cafè amb llet!!

Arriben els busos i pugem al Machu Pichu!! (busos de lujini!!)

La visita... s’ha de veure!!

Tan sols aportaré la crítica de que no deixava de ser un poble elitista de la gent rica de l’època, que ningú s’imagini un poblet inca harmoniós i feliç, això es cosa de contes. A més, la seva construcció data del 1300 aprox, bastant recent, no? Tot i que el mètode és exemplar!!

Impoluto!!! tot ben encaixat!!!

Nosaltres vem descobrir el Machu Pichu misterios entre les boires... crec que li va sumar encant...

Machu Pichu amb el Wayna Pichu que treu el cap

Habitatges

Terrasses de conreu

Plaça de la ciutat

Ah, i pujar al Wayna... val molt la pena, com coi han posat aquestes pedres aquí dalt???

Pujant al Waina Pichu!! això és molt dret!!

El cim, tots com els isards!!!

Bé, ens passa el dia i em de tornar, baixem caminant a AguasCalinetes i decidim tornar en tren, aquesta vegada amb l’anada aventurera n'hi ha hagut prou (preu del bitllet de tren: 37dolars per 3 hores de tren, el més econòmic, clar que també hi havia un vagó restaurant, de pel·lícula, per 600dolars!!)

Per relaxar-nos de tot el viatge decidim anar a descansar a les aigües termals “ i nutritives” de Lares, .... (on erem els únic turistes, per variar!!), o sigui que fem nit en un poble que ens quedava de cami, i a les 6 del mati ja erem dins el bus direcció als banys de Lares!!

I avui, diumenge, és el dia de eleccions a Peru, aqui es multa a la persona que no bota, i això fa que tots els busos vagin colapsats, però tambe fa que hi hagi molta gent els pobles on pasem, cosa que ens enrriqueix les vistes

Vall de Lares... preciosa!!

La gent s'arriba al poble per anar a votar

Tot el poble és un "va i ve"

Finalment, els banys!!

Mmm, quina aigua més calentona i nutritiva!! jaja!!

Val a dir, que el record de la gent caminant pels camins, amb les seus vestits tradicionals dels diumenges, on els cotxes que anaven passant els anàvem carregant, tots amb el mateix destí, anar a votar al poble, va ser un regal per nosaltres!!

El dia després, els resultats era que havien guanyat les esquerres, però per falta de majoria haurien de fer una segona ronda!! cosa de politics!!!

Per acabar, unes imatges de Cusco i del riu Urubamba, el riu de la vall del Machu Pichu, el que ens va acompanyar al llarg de tot el nostre camí (val la pena fer-li una ullada!!):

Cusco

Cusco, plaça d'armes.

De camí a la hidroelèctrica, varem filmar la bogeria d'aquest riu.

Diuen que cada any s'emporta un turista, i que aquest, simplement, desapareix entre les aigues.

Visitem els Uros, ja som a Perú.

2011-04-06T04:20:00.000+02:00

No tenim temps, continuem de Copacabana cap a Cusco, des d’on sortirem per anar a visitar el Machu Pichu!! Però abans farem una parada a Puno per visitar la comunitat dels Uros. La seva història és senzilla, 400 anys abans de Crist, els Uros vivien en unes terres inestables per les guerres i enfrontaments de les diferents ètnies de la zona del llac Titicaca, fins que van decidir construir unes illes artificials per viure-hi, on allà ningú no els va molestar. La veritat és que encara continuen sense tenir ni estat i papers, tot i que ja han conegut els beneficis del turisme.

Llac Titicaca, navegant cap a les illes flotants

La seva comunitat consta d’unes 40-50 illes, on hi viuen unes 5-8 famílies sobre cada una. Són capaços de tenir petits horts i també ramaderia a les illes. Tot ho construeixen amb palla de “Totora”, el terra, les parets, les barques, els llits, els teulats, etc... impressionant.

L'illa que varem visitar

Rebuda de tota la família d'Uros

Embarcació artesana feta de palla de "totora"

L'àvia preparant farina

Cal dir que quan hi ha algun desacord no solucionable en un illa, el cap ordena dividir l’illa per tal que continui el bon entendiment entre ells, i simplement, agafa una serra i de una en fan dues.

Uros pescant el sopar

Des de principi de segle, algunes comunitats d'Uros, han deixat molt de banda la pesca per centrar-se més en el turisme.

Turistes fent el giri, i cholitas fent el número

Com a curiositat, aquí a Perú triomfa la "Inca kola" !!!

La Inca Kola

De cami cap a Perú...Illa del Sol

2011-04-05T21:37:00.007+02:00

Estem molt tristos de deixar Bolivia, la veritat és que aquest país ens ha encantat, només els hi falta el mar per tenir-ho tot, i a molt bon preu!! jeje.

Però no hi ha més a fer, em de continuar el camí, i ens despedirem d'aquest fantàstic país amb el llac Titicaca (quin nom!!!), un mar d'aigua dolça a 3000 metres d'alçada. Per fer-ho anirem fins a la Illa del Sol des de Copacabana.

Estem en plena ruta turística entre Bolívia i Perú.

La Illa del Sol seria com la Formentera de Bolívia, una petita illeta tranquil.la i amb tots els serveis tuíistics necessàris. Nosaltres em optat per fer la visita d'un dia, tot i que pensem que la gràcia està en quedar-s'hi a dormir.

Més tranquil que Formentera!!

La Visita d'un dia ha consistit en travessar l'illa de nord a sud caminant, la veritat, hagues preferit fer-ho d'una altre manera...

Inici del camí, zona nord de l'illa.

"Cholitas campesinas" al nord de l'illa

Un descans buscant ruines Inques, on són?

Àrid camí entre el nord i el sud de l'illa

Peatges al mig del camí ¿?

(ja és la tercera que trobem... i paguem!!)

Bé, cal comentar que et venen el camí com una ruta Inca ¿? nosaltres no vam trobar gaires ruïnes. Només una gran pedra que feia ombra i que deien que era sagrada (vam suposar que era per la ombra que feia!!). I les comunitats que hi viuen es dediquen a instal·lar "boleterias" al mig del camí i fer pagar drets de pas als turistes ¿? la veritat, no és gaire agradable, sembla que et prenguin el pèl. A part d'això, els paisatges i la tranquil·litat eren impagables.

Entrem a la comunitat de Yumani al sud de l'illa

Huayna Potosi

2011-04-03T06:42:00.018+02:00

Tornem de la selva decidits a fer muntanya. Ara les condicions metereològiques, tot i que no són les més adequades, seran millor que quan vem arribar a Bolivia, ara fa un mes.

Farem un clàssic, el Huayna Potosi de 6088 metres.

Per aclimatar passem tres dies a La Paz (3700m) i un dia fem una escapada a Chacaltaya, una antiga estació d'esqui a 5600 metres que s'hi arriba pràcticament fins a dalt amb cotxe i on fem un passeig d'una horeta per veure com ens trobem. L'Esther té un petit esguins al turmell i també vol veure com li va.

Sentint l'alçada

Antic xiringuito de l'estació (5.600m)

L'aclimatació ha anat bé, i el tormell ha agunatat, estem preparats per sortir l'endemà!! Volem fer el cim en dos dies.

Huayna Potosi (6.088m)

Comencem des del "Refuguio Blanco" situat a 4800m, on s'hi arriba en cotxe, dinem aviat i deixem passar una tempesta, caminem tres lentes hores, anant a poc a poc per l'alçada, cada passa ens costa un esbofeg. Arribem al "Refugio Alto" (5130m) on sopem a les 5 de la tarda i disfrutem les les vistes espectaculars junt amb dos nois de Dinamarca. Anem a dormir aviat perquè ens llevarem a la una de la nit per començar a caminar a les dues.

Refugio Alto (5.130m)

Vistes des del "Refugio Alto"

Ens llevem, els altres ja han sortit, ens encordem. Ha estat nevant gran part de la tarda. Comencem a caminar molt a poc a poc i sense gaires aturades. Després de caminar tota la nit arribem a pocs metres del cim amb les primeres llums del dia, la última pala és fa eterna...

I arribem segons el previst, just per veure la sortida del sol des del cim, peró queda el millor, l'aresta final!

L'aresta fins al cim

Fem cim a les 6.30 del matí, les vistes són genials, tenim molta sort perquè fa un dia genial!!

En Luis, el guia, ell ens ha portat fins a dalt

Estem al cim!!

Huayna Potosi 6088m

La baixada és lenta, els ultims metres molt cansats, però estem molt contents, a les 4 arribem a la La Paz, on ens espera un llit per fer una bona migdiada. Havíem pensat anar a fer unes cerveses, però haurem de veure si el nostre cos aguanta!!!!

PD: Va aguantar per un cubata just de singani, al bar la Luna, un bar peculiar...

Carreteres de Bolivia

2011-03-30T17:42:00.004+02:00

La primera experiència va ser de Uyuni a La Paz, quan anàvem a buscar la maleta. El trajecte era de nit, de les 8 del vespre a les 8 del matí. Resulta que havia plogut molt i ja ens van avisar que havien hagut de canviar el trajecte i que arribaríem més tard, cap problema, si no fos perquè a les dues de la nit ens van fer baixar del bus i ens van fer travessar uns 50 metres a peu amb l’aigua fins els tormells. Allà no es veia carretera per enlloc, només un camió encallat amb fang fins a mitja roda, un bus que feia intens fracasats de sortir, i on els passatgers ja els havien recollit en un altre bus per una altre banda, i el nostre bus, que ens va fer saltar d’emoció quan va donar gas i va començar a travessar camp a través amb èxit!! Quina sort, amb els peus molls i una mica de fred vam poder arribar a La Paz. Val a dir que era de nit i no podíem veure el camí per on passavem, però els sotracs i el soroll d’aigua xocant a les rodes ens feia flipar una mica.

La segona experiència va ser de Sucre a la Santa Cruz, també en un bus de nit, de 6 de la tarda a 9 del matí, tots els busos van sortir cap a Santa Cruz menys el nostre, que al cap d’una hora es va presentar, bus i conductor, ell brut de dalt a baix, explicant a un confident que s'havia espatllat el canvi, era el bus més cutre de tota l’estació, però vam tenir sort, a un 50 km, un dels busos “modernillos” (de tercera o quarta mà) que havia sortit avanç havia tingut pana. De totes maneres va ser una nit de ”xiste”, la carretera no tenia cap tros sense bams, impossible dormir!!! Crec que vaig baixar del bus amb mal a les cervicals de tant botar!!!

La tercera i la millor: La Paz-Rurrenabaque, i per si no n’haviem tingut prou, Rurrenabaque-La Paz (ens agraden les emocions fortes). Primer de tot dir que aquesta és la carretera de la mort!! L’AUTÈNTICA!! Temps estimat 18 hores, temps real, 24 d’anada i 42 de tornada. Millor unes imatges...

Viatge d'anada:

Primer de tot, dir que en època de pluges són comunes les esllavissades a la carretera. I justament, aquest any es veu que està plovent molt.

A les quatre hores de camí ens trobem la primera esllavisada, per sort en aquesta les màquines ja hi estaven treballant, vem esperar-nos una horeta.

I què passa quan et trobes un camió de cara?

Foto 1 de 6: La carretera medeix 5 metres aproximadament

(aquest és el bus que portem a darrera)

Foto 2 de 6: Ens trobem un camió, s'aparta, però no és suficient.

Val a dir, que en els trams perillosos, la circulació és contrària a l'habitual, així els conductors veuen millor el cantó on hi ha el marge ( i quin marge!!).

Foto 3 de 6: Si no podem passar, ens apartem perquè passi el camió,

i es bus de darrera també.

Foto 4 de 6: i molt ben apartats... al límit.

Foto 5 de 6: Imatge des de la finestra del bus,

estem molt a prop del marge.

Foto 6 de 6: finalment el camió pot passar (encara que no ho sembli va passar)

i nosaltres continuar.

Aquesta maniobra és de lo més habitual durant el trajecte, a la poca estona de camí ja hi estàvem totalment acostumats (animals de costums... ja ho poden ben dir).

I què passa quan les esllavisades són a la nit? dons que les màquines no treballen, i la carretera és comberteix en... no ser, mai havia vist res semblant.

Camions estirant-se uns als altres

La tornada

El bus sortia a les 11 del matí, i sabíem perfectament que hi havia retards per les esllavissades. Tots esperàvem quedarnos parats en un "derrumbe", contàvem les hores on ens l'haviem trobat de pujada per saber més o menys a quina hora ens parariem a la baixada, vam contar que seria cap a les 9 del vespre, i potser ja eren les 10 o les 11 que simplement vem parar, i el conductor ens va anunciar que allà pasavem la nit, que la matí ja es veuria.

Al matí vam continuar fins que vam poder adalantant els camions que ens deixaven pas fins que no vam poder més, teniem una trentena de camions abans de topar-nos amb un "derrumbe" important, i vam anar a donar un cop d'ull, per sort, hi havia una màquina que ja hi treballava.

Màquina apartant fang i terra per donar pas

Cua de camions

Normalment, els camions donen pas a les flotes (els autocars) perquè passin primer, fins que no va ser així, els camioners, que viatgen amb tota la familia, van començar a queixar-se, a dir que tots o cap, que ells arreglaven el camí per poder passar i s'anaprofitaven les flotes, i justament, un camió frigorific que uns metres abans ens havia ajudat a sortir d'un mal pas (estirant-nos amb un cable d'acer), ara ens l'havia barrat.

Discussió entre conductors

Es decideix que passem tots, per l'ordre en què s'ha arribat, i que tots ens posarem a arreglar el camí, homes, dones, nens i turistes, posant pedres als llocs on es queden els camions enganxats. Tenim un punt a favor, tenen preferència els camions que pugen, i aquesta vegada, el canvi de resant està a favor nostre. La màquina està uns metres més amunt treballant, nosaltres "empadrarem" la part de baix.

Treballant per arreglar el camí

Després de 5 hores la cosa comença a pintar millor, els primers camions intentaran passar amb l'ajuda de tots. Ah, i val a dir que no va pas faltar ni menjar ni refrescs, els més espavilats dels pobles del voltant pujaven amb tot de provisions, a més d'algun que altre camió carregat de fruita...

Intent de pas d'un dels camions

"El ingeniero" encarregat de l'obra ( tots en sabien més que ell!)

La cosa casi ja estava, tots els camions, amb més o menys dificultats anaven passant... i finalment, va passar "la flota"!!

La flota, per fi!!

Bé, ara ja només quedaven 12 hores més de trajecte, una nit més a l'autocar!!! (trampejant alguna que altre esllavissada menor).

Entrada a la Selva

2011-03-26T00:36:00.019+01:00

Després de passar tot un peripé a la carretera, arribem a Rurrenabaque, petit poble turístic ple d’agències que et proporcionen Tours a la Pampa i a la Selva.

Rurre viu del turisme, i les comunitats dels voltants viuen de portar els aliments i artesanies al poble, carreguen les barques de plàtans, taronges i fruites tropicals que no en sabem el nom. També té hi ha ramaderia, i les comunitats del parc també reben diners de les taxes que els turistes paguen per entrar-hi.

Hi ha poques comunitats tradicionals dins la selva, la majoria ja tenen electricitat i alguns ja s’han pogut comprar una moto per anar i venir.

Dura és la vida en un clima tropical

Embarcacions típiques del riu Beni

Escollim el tour de la selva, i escollim bé. De moment coincidim en què és lo més impressionant que em vist fins ara, i recomanem a qui li agradi la flora i la fauna faci una visita d’uns dies al parc nacional Madidi!!! A més a més, els preus són molt econòmics, hem pagat 40€ cada un per passar dos dies impressionants amb tots els gastos coberts. Però es recomana fer una estada de 5 dies mínim.

El parc nacional Madidi és un parc protegit, i una joia. Té unes 1.900ha, 183 espècies de mamífers, 917 especies d’aus, 180 espècies de rèptils, 172 sp d’amfibis, 200 sp de peixos, 126 sp de ratpenats i 1875 sp vegetals. No ens va donar temps de veura-ho tot, i ens agradaria tornar-hi, bé, creiem que hi tornarem algun dia.

Nosaltres vam entrar a través del riu Beni i el Tuchi, per un lloc que es diu El Bala, en total unes 4 hores riu amunt. L’agencia disposava d’unes magnifiques instal·lacions dins del parc, on vàrem menjar i dormir molt i molt bé.

Cabanyes dins la selva

Vàrem poder veure: llúdrigues, tapibores, chanchos (porcs salvatges), monos (els grocs i els capuxins), aranyes, papallones, formigues de tots colors i tamanys, tortugues, un caiman, petjades de lapir, de guepard, de gat salvatge, de gos de selva, etc...

Llúdriga assecant-se al sol

Granota camuflada entre les fulles seques

Taràntula sortint del seu cau

Tortuga al mig del camí

Papallona amb el número 80

Petjades de guepard de dos dies abans, impressionant!!

(les de puma són més grans i amb els dits més rodons)

Vàrem conèixer un munt de plantes medicinals, pel reuma, per l'anèmia, lianes amb aigua a dins, arbres que feien olor d’all, palmeres amb sexe, plantes amb olor a taronja, plantes amb venes cicatritzants, etc...

Bevent aigua de liana

Liana gegant en arbre gegant

Palmera home

La llàstima va ser als dos dies marxar d'aquell indret, no varem parar d'aprendre coses, va ser un petit incís de com és la vida a la selva.

Tornada amb barca pel riu fins a Rurrenabaque

La muntanya de l'esquerra delimita la sortida del Parc Natural de Madidi.

Ah, i val a dir que el nom del parc li va donar una formiga.

Amb ganes de veure la selva

2011-03-23T20:17:00.003+01:00

Volem veure selva, i des de la chiquitània no ens ha set possible, ens recomanen visitar el parc Madidi, on hi ha varies agències turístiques que ens poden oferir els serveis, dons anem cap allà, el trajecte el fem en bus, encara no em desistit de moura’ns per aquestes carreteres. Perquè us feu uns idea seria com decidir anar de Cádiz a Cadaqués fent una parada a Madrid per descansar, però per carreteres comarcals i SENSE ASFLATAR!!!

Tenim parada obligada a La Paz, on aprofitem per veure la pel·lícula rodada a Bolivia de También la Llúvia... molt recomanable.

La gran Chiquitània

2011-03-22T19:19:00.003+01:00

La Chiquitània és la zona més orinetal i amazònica de Bolivia, és on els missioners jesuïtes van formar les seves colònies, esglésies, escoles i demés. Es conegut per les seva escola en talla de fusta.

Perquè els jesuïtes la van anomenar la Chiquitània? Doncs els indigines que vivien a la selva eren en general molt baixets, i sels va anomenar chiquitanos. Crec que en Tim Barton és va inspirar en ells quan va fer la peli de la fabrica de chocolate!!

Lo més típic de la zona més fer la ruta dels jesuïtes, però per estalviar temps i diners em reduït la ruta a visitar Consepción i Sant Xavier, en honor en Pons!!

Esglesia de Consepción

A Consepción lloguem una moto i descobrim l'entorn i algunes comunitats.

Escola i esglesia de la comunitat de San Miguel

Nens de l'escola de San Miguel celebrant el dia del pare.

Casa comunitat San Miguel

Casa comunitat Santa Rita.

Detall del taulell a l'estació de Busos de Santa Cruz.

Dona tranquil.litat, o no.

El bosc de les falgueres gegants

2011-03-19T22:48:00.002+01:00

El parc nacional Amboró és famós pels seus 4 climes: "llungueño, montañoso, húmedo y nublado" i per la presència de les falgueres gegants. Hi ha unes 4 entrades diferents al parc, nosaltres vam contractar un guia, en Gerónimo, i vam fer una ruta d'un dia.

Samaipata

2011-03-17T22:04:00.002+01:00

Samaipata és un poble tranquil, turístic i amb un clima genial!! Està situat entre Sucre i Santa Cruz. Es diu que és el lloc amb menys alçada on van arribar els Inques, ja que més avall feia massa calor i els hi picaven els mosquits.

Aquí aprofitem per visitar un fort que era un centre espiritual on es reunien diferents comunitats, i on també hi feien vida, vindria a ser un mini Machu Pichu (val a dir que vam fer la ruta sense guia i no ens vam enterar de gaire).

Fort de Samaipata

Consisteix en un gran bloc de predra esculpit amb un munt de significats

Taxi, et porta i et torna del fort per 50 bolivians, ningú veu res estrany?

Ah, per si no ho haviem dit avans, la moneda de Boliva són els bolivians, un nom molt original ...

Pels voltans de Sucre: Chaunaca - Potolo

2011-03-13T22:56:00.002+01:00

L’entorn de Sucre té molt per descobrir i nombroses agencies de turisme ofereixen tours per coneixe’l. Ara bé tots bastants cars.

Ens informem bé i decidim anar pel nostre conte utilitzant el transport públic de la zona, que consisteix bàsicament en moure’s amb camió o si hi ha sort en una “pick up” o camioneta. Així doncs anem fins la sortida de Sucre en bus de línia i pugem al primer camió que passa. A aquest no va fins a Chalaquita, on comença el camí Inca, sino que ens deixa a Punilla, després de compartir el viatge amb camperols que venen carregats de fer les compres. D'aquí agafarem un segon camió fins a Chalaquita, on comencem el recorregut d’uns 6 km pel camí Inca que ens durà fins a Chaunaca.

Camió, transport públic de la zona

Punilla, aquí baixem d'un camió per agafar-ne un altre cap a Chacatilla

Deixem l'ermita de Chacatilla a darrera i comencem a caminar pel camí prehispànic.

Estem sols al mig del no res.

Camí prehispànic, 4 hores entre paissatges impressionants.

Arrivem a Chaunaca, l'oficina de turisme està tancada, però una hostalera ens informa de l'estat dels camins.

Teniem la intenció de continuar el viatge fins a Maragua amb algun tipus de vehicle, aquí la gent que té cotxe o similar està acostumada de fer de transport públic, i després de fer nit a Maragua continuar fins a Quila-Quila i tornar a Sucre, però amb les pluges el riu va alt i no hi ha transport, improvisem davant l'opció de caminar 6 hores més, i li demanem al metge del poble que ens porti fins a Potolo.

Plaça de Chaunaca, en Xevi es comprarà una moto quan tornem!!

Potolo és un població rural d'uns 500 habitans, per sort hi ha un hostal i una fonda. Aquí hi predomina la cultura Jalq'a.

Potolo

Potolo, cultura Jalq'a entre Quechuas.

Potolo, parella Jalq'a.

Vam fer nit a Potolo, i pel matí vem anar a busca un camió que ens portés de tornada a Sucre. Va pasar un camió a les 9, ple a vessar, un altre a les 10, encara més ple, i dos més fins a les 11, on encara que haguessin parat no hi hauriem pujat per no patir asfixia. El resultat era que no hi havia més camions, ara només quedava esperar que algun particular ens volgués portar.

Potolo, esperant un camió...

Després de 4 hores, una pick up ens va carregar a tots els que ens haviem quedat a la plaça esperant, vem tornar bé a Sucre.

Pels Voltans de Sucre: Tarabuco

2011-03-07T19:37:00.012+01:00

A dues hores i mitja de Sucre hi ha Tarabuco, famós per el seu mercat dels diumenges. Allà s’hi reuneixen els habitants de la zona rural de la regió per fer les seves compres i vendre els seus productes, artesania i aliments.

La gent arriba dels voltans i els mètodes de transport són variats, el camió, la camioneta, però el més comú és el burro, que el deixen que descansi a les afores del poble, lligat a una mata.

El mercat és interessant per la varietat ètnica que s’hi troba, realment molt fotogènic.

Sucre

2011-03-06T20:27:00.009+01:00

Sucre, la ciutat blanca. Capital de Bolívia, tranquil·la, amb bona gent, i tot els serveis que un turista pot desitjar. A part del Carnabal, també es poden fer tours per visitar els voltants, nosaltres ho intentarem de fer sense pagar cap “tour”. Com a activitats hi ha escalada, trekking pel camí inca i possibilitat de visitar el parc cretàcic, característic per la presència de petjades de dinosaure. També hi ha excel·lents mercats.

Esglèsia de San Francisco

Petjades de dinosaure

Mercat de Sucre, zona comercial

Mercat de Sucre, zona de petits restaurants

A Sucre: Carnaval....

2011-03-05T18:39:00.000+01:00

Aquí a Sucre el carnaval dura 4 dies. La tradició és fer ofrenes a la PACHAMAMA (la terra) pel negoci que un té, per la família, pels diners, la salut i la bona sort en general, es cremen ofrenes i avanç de veure la chicha (licor tradicional) es deixa caure un raig a terra en honor a la mare naturalesa.

Primer dia de carnaval, desfilada de disfresses.

Però el què es viu en més intensitat són les guerres de globus d’aigua durant quatre dies, matí, tarda i nit, i si diem guerra és poc, és un bombardeig constant de globus d’aigua per totes bandes, on hi participa tothom i de totes les edats, i per descomptat, sembla que encara els hi agradi més mullar el personal si aquests són turistes.

Venta de globus, a 1 boliviano la bossa. Pressents a cada pasa pels carrers de Sucre.

Em de reconèixer que el primer dia ens va fer molta gràcia, però us prometo que el tercer dia ens feia molta mandra sortir de l’hostal, perquè encara no havies passat del portal ja havies rebut de 2 a 3 globus, i no exagero.

En un moment de treva

En un dels moments de guerra

Els “Sucreños” s’organitzen en colles, i cada colla lloga una banda (una xaranga), i fan les seves rues independents pel poble, sense llei ni ordre, tot bevent “Leche de tigre” (licor de llet, vodka, sucre i canyella, molt bó!!) i mullant-se. Podien haver-hi unes 20 xarangues, totes tocant la mateixa cançó i sense parar de ballar pels carrers durant els 4 dies!!

Rua popular per Sucre

Les mines de Potosí

2011-03-04T17:52:00.000+01:00

La ciutat de Potosi no existiria si no existís el Cerro Rico, una muntanya d’origen volcànic que amaga al seu interior minerals preuats com la plata i el plom.

Cerro Rico

El descobriment dels minerals a l’any 1545 va comportar la creació de la ciutat i de la mina que explota la muntanya.

Els espanyols van posar els indígenes a treballar la mina i per tal de tenir-los controlats mentre treballaven els van imposar el “diablo” com un ésser suprem de dins la mina a qui tenien de témer si no treballaven lo suficient.

Els miners feien ofrenes al “diabló” per tal que no els castigués ni els controlés; però de les ofrenes que feien (fulles de coca, tabac, menjar, alcohol...) el resultat va ser que la mina els va donar més plata. Així el “diablo”, també conegut pels indígenes com a “Tio”, va passar a ser bó.

Des de aleshores tots els miners fan ofrenes al “Tio” donant-li gràcies per els minerals que els deixa treure de la muntanya i per protegir-los de la mort i de l'infern.

"el Tio"

I com a curiositat, perquè es va anomerar Tio? dons perquè pels indigines era el Déu de dins de la mina, però resulta que els quechuas no tenen la fonètica de la [d] i per tant ho van pronunciar com a [t], passant de Dios a Tios i a Tio.

Actualment, gran part de la plata s’ha acabat però segueixen treguent altres minerals. Més de 15.000 miners viuen de la mina.

La muntanya és de l’estat però ells treballen en cooperativa, cada un explota la seva zona i ven el seu mineral a la refineria, guanyen en funció del les tones que treuen i la riquesa del mineral. Si un miner té sort i troba una bona veta pot arribar a fer-se ric.

Exterior de la mina amb els sacs de minerals per a portar a la refineria

Visitar la mina, degudament equipats, i conèixer aquesta realitat és una bona manera d’agafar consciència de la duresa de les condicions en què treballen els homes. Endinsar-nos per dues hores a la mina principal situada a més de 4300m, veure com treballen, visitar l’estàtua del “Tió”, convidar els miners a refresc i conversar amb ells per una estona és una gran experiència.

Els miners conviuen bé amb el turistes que visiten la mina, ja que les companyies turístiques els paguen una taxa per visitar-los i a més a més, avanç de pujar ens aconsellen comprar refrescs i fulles de coca per a regalar-els-hi, on ells les accepten de molt bon agrat i fins hi tot s'interesen per la procedència i l'estil de vida del turista.

Ens han recomanat el documental “la mina del diabló” del any 2005, que profunditza en aquest tema.

La motxilla

2011-03-02T18:15:00.003+01:00

Siiiiiii!!!

Després de 9 dies i quan ja estàvem tramitant la denuncia de la companyia aèria a la FUERZA ESPECIAL DE LUCHA CONTRA EL CRIMEN va arribar la motxilla! Tot el què vem tenir de fer va ser: anar a les oficines centrals de LAN a La Paz quatre vegades, anar a perseguir el personal de LAN a l’aeroport més de tres dies, anar a l’ambaixada Espanyola per assessorar-nos i fer pressió, trucar dia si i dia també per telèfon a la companyia i fins hi tot començar a tramitar la denuncia.

Tants dies amb la mateixa roba pot semblar difícil però, amb el que portava posat i comprant poc més que una samarreta i un parell de calçotets he pogut anar tirant durant aquets dies (i no m’ha calgut posar-me les calcetes de l’Esther, ella va tenir més sort, als tres dies ja la tenia.)

Ara veig que he agafat massa roba, me acostumat a tirar amb poc.

3 dies pel sud de la regió de Potosí

2011-03-01T15:10:00.001+01:00

Marxem de La Paz, Déu quanta pol·lució!! Agafem un bus a correcuita ja que estan apunt de fer vaga de tranports públics, i no ens queda cap altre opció que agafar l'ultim bus cap a Oruro, fer nit al poble, i després agafar un tren fins a Uyuni.

Dormim a Uyuni i l'endemà contractem en una de les 100 empresses que hi ha per fer una ruta de 3 dies per tot el sur de la regió de Potosí fins arribar a la frontera de Xile, on allà deixarem a dos xilens, que junt amb una parella de canadencs compartirem aquest viatge.

Comencem per visitar El Salar de Uyuni, que té una extensió de 12.000 km2 i és el més gran del mon. Ara estem en èpoques de pluja, per tant el trobem humit i cobert per una fina capa d'aigua, fet que li dona sensació de mirall.

Salar de Uyuni

Ens parem a dinar a Colchani, el paisatge és impressionant, un altiplà a 4000 metres. També fem dos amics.

Colchani

Continuem el direcció Villa Alota, passant per paisatges desèrtics on en prou feines hi ha camí. Allà fem nit, i pel matí ens dirigim al "Valle de Rocas"

Valle de Rocas

Visitem diferents llacs, passem pel Desert de Siloli on hi ha el famos "Arbre de Pedra" i continuem fins a la fantàstica Llacuna Rosa, on hi fan vida flamencs andinos. Les diferents tonalitats dels llacs són degudes a diferents minerals que es dipositen a la superficie i que amb l'acció del vent dóna diferents coloracions. El cas del Llac Rosa també hi ha l'acció d'unes algues que fa que l'aigua del llac es vegi de color rosa, vermell i fins hi tot marró.

LLacuna Celeste

Desierto de Siloli

Arbol de Piedra

Flamencs de la " Laguna Colorada"

Marco, Jenny, Xevi, Esther, Sebastian i Álbaro.

Fem nit a un hostal davant del llac, on ens passem el vespre jugant a cartes tot veien com l'aigua del llac es va tornant marró. Anem a dormir dora, ja que ens llevarem a les 4 del matí per anar a veure la sortida del sol als Geisers a 5200 m d'alçada.

Els Geisers són punts calents de la terra, que surten fins a la superfície, són habituals en zones volcàniques o a on s'ajunten les escorçes terrestres. Nosaltres estem en una zona volcànica, on moltes de les muntanyes que veiem en els horitzons són volcans sense activitat i coberts de neu per les alçades.

No vem veure la sortida del sol ja que estava núbol, però ho vem poder recomprensar d'una bona manera...

De mentres en "José Antonio hombre de pocas parabras", reomplia el dipòsit...

Ja portavem 3 dies, ja només ens quedava deixar els xilens a la frontera i tornar cap a Uyuni, tot parant a Villa Alota a la pensió Camos, on una família de Quechuas es van comprar la seva primera combi.

Frontera Boliviana-Xilena, aquí les diferents companyies s'intercanviaven els passatgers.

Familía Quechua inspeccionant la seva primera combi.

I després d'un dia llarg, vem tornar a Uyuni, apunt per tornar a La Paz aveure que pasava amb la maleta que ens faltava.

Les maletes

2011-02-26T18:36:00.000+01:00

Avui ja som divendres, portem 6 dies de viatge, i estem de camí cap a Uyuni, a veure el Salar i el desert de cactus, però hi ha una cosa que no tenim… la maleta d’en Xevi.

Tot va començar a l’aeroport de London Stansted, quan ens van demanar una visa que es tramitava via internet per poder fer escala a Miami i arribar a La Paz com ho teníem previst, però al haver-hi overbooking, i amb el temps que vem estar tramitant la visa ens vam quedar sense vol. La companyia molt amablement ens va recompensar i ens donar un altre vol per La Paz, aquest passava per Madrid, o sigui que vam tornar a volar el què ja havíem volat per anar a Lima-La Paz. Fins aquí tot correcte apart de les 6 hores que ens havíem d’esperar a l’aeroport per agafar el nou vol.

Però el vol London-Madrid portava més de una hora de retard, i contant que tan sols teníem 1,40 min per fer el canvi de vol, ens van quedar 10 min per córrer d’una porta d’embarcament a l’altre per no perdre l’avió, nosaltres i uns 8 passatgers més. Fins que no vam tenir els peus dins l’avió no vam tenir la certesa que aquella nit volàvem a La Paz, però ens faltava una cosa… les maletes.

Des que vam arribar a La Paz hem estat reclamant a diari les nostres maletes, el resultat va ser que el tercer dia ens en van tornar una, la de l’Esther, i continuen sense localitzar la que falta. Això és Bolívia, i l’únic consell que ens han donat és reclamar-la a diari, no fos cas que ja la donessin per perduda, ah, val a dir que la companyia és la LAN, per si algú també s’hi ha trobat, paciència…

PD: En Xevi continua sense voler-se posar les meves calcetes.

Pedales de la Muerte

2011-02-24T19:00:00.010+01:00

Mentre esperem la maleta no deixem de fer coses i aprofitem el temps per conèixer La Paz, recollir informació i planificar la ruta, i per descomptat, no hem pogut evitar anar a fer la famosa “ The death road”.

Els Pedales de Muerte consisteix en un descens en BTT de 64 km per la coneguda “Carretera de la Muerte”. El punt de sortida està situat a 4700m i el d’arribada a 1100m, més de 3000m de desnivell en bicicleta per una carretera no més ample de 3 metres, just per el pas d’un sol vehicle, i amb penya-segats de fins a 600m. Tot començant en clima d’alta muntanya i fred, i acabant amb el calorós i humit clima tropical.

Un experiència molt recomanable tan com per l’aventura, com pel paisatge, com la gent que es coneix i el “banyito” final a la piscina del restaurant on vàrem dinar.

N’hi ha però que es van banyar abans. L’Esther va fer una remullada en uns dels rius que es travessa durant el descens. Va caure en mig del riu i va quedar molla de cap a peus!! Hi ha fotos!! Ara ella diu que el de davant la va fer caure!! Val a dir que no va ser l'única.

La Paz

2011-02-20T21:21:00.007+01:00

Primera arribada a La Paz, les maletes, però, s'han quedat enrere...

Visita a la Gran Bretanya Catalana

2011-02-20T01:59:00.002+01:00

Primera etapa del viatge, London! el Barça acaba de perdre amb l'Arsenal!!! Sort d'en Kuru que ens recull amb el seu Gran Mini Cooper, quina garn rebuda!!

Dediquem l'endemà a visitar el centre i la Tate. Al vespre quedem amb en Kuru i la Montse per sopar, anem a un japones.

Conta enrera....9 dies

2011-02-07T16:37:00.002+01:00

Nevis, ganes, dubtes, i sensacions una mica estranyes també. Començen els adeus i els fins a la tornada... són 6 mesos... per la festa major del poble estem aquí!!

Com el vent!!

2010-11-10T14:24:00.005+01:00

No pretenem ni fer la volta al món, ni visitar més països que ningú, simplement volem sentir-nos com el vent per uns mesos..., lliures i inquiets, deixar-nos portar i arribar a gent, racons i emocions noves.

El neguit d’aprendre, d'experimentar, de créixer, de sentir i viure ens fa moure i el temps és nostre.